UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimecres, 24 de juny de 2009

Mar portuguès

Oh mar salat! Quants grumolls de ta sal
són llàgrimes de Portugal!
Quantes mares, per vèncer-te, ploraren
i quants de fills en va pregaren!
Quantes noies restaren per casar
perquè tu fossis nostre, oh mar!

Ho pagava? Tot ho paga en la vida
si l'ànima no és encongida.
Qui passar vol enllà del Bojador
caldrà que passi enllà de la dolor.
Perill i abisme al mar Déu va donar,
però és en ell que el cel emmirallà.

PESSOA, Fernando

No és el mateix, però quan miro el mar a l'estiu, tan inabastable, me'n recordo sovint dels immigrants que hi han mort d'una de les pitjors maneres. Aquest poema parla de com pateixen mares, fills i les seves noies, les quals "restaren per casar" en perdre'ls, els seus nois, a la mar. Les llàgrimes vessades, infinitament petites en comparació amb l'aigua del mar, tot i això en formarien part metonímicament en "els grumolls de ta sal".

Val la pena aquest sofriment? Sí, si l'ànima en surt reforçada (sol passar). Per un cantó el mar pot ser un infern, però alhora "és en ell que el cel emmirallà". La vida humana es troba entre aquest cel i aquest infern, metafòricament parlant. Hi ha moltes coses que són així, en les nostres vides, que es poden veure sempre de dos costats com a mínim.

3 comentaris:

Florenci Salesas ha dit...

Res a dir: poema i comentari que donen per molt.

M'agrada això de les llàgrimes de Portugal. Ara no sé quantes en queden de catalanes ja, perquè hom ja no sap el que ho és de català o el que no --i el mar, inabastable com tu li dius, i ho és-- això encara se li'n dóna més, encara. Ara, les poques que ho siguin de catalanes segur que són grosses com les de cocodril.

Helena Bonals ha dit...

No entenc això de les llàgrimes de cocodril, m'ho pots explicar? Que no tenen sentiments, els catalans?

Florenci Salesas ha dit...

És clar que en tenim de sentiments! No m'he explicat bé. Amb llàgrimes de cocodril vull dir que són enormes --dir "llàgrimes de cocodril", vol dir llàgrimes més grosses del normal--, no que no n'hi hagi. El que si volia dir és que de catalans --o personal que s'hi senti-- potser en queden cada vegada menys, però els que queden tenen motius per plorar a base de bé. Sé que no era fàcil d'entendre això del meu sucint comentari. Error meu.