UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

Lector

El primer vers és la porta que t’obre
la casa del poema. El que convida
a entrar i a posar-t’hi còmode.
La primera estrofa és la que et dóna
la benvinguda i t’arrossega a dins,
agafant-te pel braç i arrufant-se contra tu;
la que et parla de calor i confiança
alhora que et fa seure a la butaca de la segona estrofa.

On has d’esperar que el sentit del poema
et porti un cafè, calent i dolç, per dar-te
alguna cosa perquè tinguis les mans
ocupades i no puguis desviar l’atenció
o agafar un diari del revister.

Ben aviat entrarà la conclusió
per la porta del darrere,
silenciosament i de puntes,
mentre el volum de la música augmenta
i és quan, per fi, intueixes que tothom
ja sap si la mà que amaga a l’esquena
porta una carta d’amor
o un punyal.

AGUILÓ, Josep Lluís Llunari

Diuen que és bo, en qualsevol escrit, com en qualsevol àpat, naturalment, de començar bé i d’acabar amb un bon regust de boca. Aquest poema no té pèrdua: com molts d’altres, parla, reflexiona sobre la poesia. Com en un altre poema seu, que parla del cantell d’una moneda, el poema haurà d’acabar essent cara o creu per al lector, no el deixarà indiferent: o bé tindrà la dolçor d’una carta d’amor, o bé el ferirà profundament. Sovint, les dues coses alhora.