UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimecres, 1 de juliol de 2009

He Perdut Alguns Versos

L’àngel de la canalla
Vindrà de grat amb una
delegació dels seus.
Bartomeu Fiol, “Canalla lluny de Grècia”

Són com animals esquius,
a cops se’m passegen per sobre
o se m’esmunyen entre els peus
i em fan ensopegar.

N’he caçat sovint en l’última revinglada,
en els moviments més convulsos de l’amor;
després, endormiscat, he mig obert la mà
i han escapat d’entre els dits, com insectes.

També n’he perdut per mandra
de llevar-me del llit;
si els enganxo a un paper
sovint acaben diluïts
en el sabó de la bugada.

O els ha espatllat l’esperit d’un licor,
una visita que venia de Porlock,
la urgència de l’últim cigarret
o els viatges imprevists al banc.

A moments em pensava
que la memòria, l’amant voluble
que no pot evitar trair-me,
els subjectava i no els deixava anar.

Com sempre , m’equivocava,
descurada com és, els va deixar
a l’abast de l’oblit.

El pitjor és que sóc conscient
que els versos fugitius
se’n van a un poema que rellegeixo
sovint al mig de la nit, i que no puc recordar
quan em treu del llit, amb la llum de l’alba,
la bóta de ferro del dia.

AGUILÓ, Josep Lluís Llunari

Els versos solen venir “de mala gana”, deia algun escriptor. A més, fan ensopegar el poeta amb la vida, s’esmunyen entre els peus, tot fent-lo caminar malament, sense poder tocar plenament de peus a terra. Li vénen amb l’amor, se li escapen en el moment de crear, “endormiscat”, metàfora del millor moment creatiu, essent entre despert i adormit. Els versos a vegades es perden perquè no s’anoten, d’altres perquè eren al pantaló amb la bugada. L’espiritualitat també pot ser interrompuda per una visita al banc. Sembla que allò important no s’oblida: doncs també. La lleugeresa dels versos, en definitiva, que se li escapen, contrasta amb una cosa molt pesada, “la bota de ferro del dia”, una metàfora molt il.lustrativa de la feixuguesa de la vida.