UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

Tu ets com el riu que corre al meu costat,
jo riu també, batent sense clemència
contra pedres i terra, violència
ben lluny del teu meandre assossegat.

Tu ets com el passatger d’un tren antic,
disciplinat, passant pel món alhora.
Jo, en canvi, he pres un ràpid que enarbora,
no para enlloc i et busca mentre escric.

Tu ets com una tarda al juliol,
que a poc a poc s’allarga cap al vespre.
Jo, malgrat tot, m’obstino pel capvespre
mentre visc de la llum quan surt el sol.

Si no estem junts no culpis a ningú,
perquè el Temps no ens condemna, ho has fet tu.

CROS, Susanna

El primer que m’ha cridat l’atenció d’aquest poema és la possible referència al poema de Màrius Torres “Cançó a Mahalta”: “Corren les nostres ànimes com dos rius paral.lels”, i la referència als “meandres”, també, però en un sentit oposat. La veu poètica exposa que així com ella és com un riu, un torrent, més aviat, l’altre és un “meandre assossegat”. L’altre compleix, va a complir ("passant pel món a l’hora"); ella és apassionada. L’altre és una tarda d’estiu, aburgesada: ella passa de la bellesa del capvespre a la de la matinada, seria madura i infantil alhora, vivint en la força del contrast, no la del cafè amb llet. Que l’altre no culpi la seva pròpia timidesa, per exemple, o bé el Temps (gran excusa): si no són junts és perquè hi ha una reticència per part de l’altre. Pot ser que es tracti d’algú una mica més gran que la veu poètica, d’aquí podria venir una mica l'excusa de la dissonància. És un poema que no té pèrdua, i que, tot i el que exposa, és molt ben construït, en una metàfora extesa, molt original i bell.