UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dissabte, 2 de maig de 2009

Amor desvetllada

Hi ha ratlles negres entre aquest poema;
deslliga el teu torrent, el teu torrent,
tu, amorosa des del nom: esquema
invariable, estén-te plenament.

Em gronxen els sentits, i la ment rema
cap al camí de branques que t’estén
la cabellera amb tast de diadema
de coure planetari en quart creixent.

El temps donarà rius damunt la runa;
cap endavant pintem el bosc molsut,
veig l’or a la claror d’un raig de lluna.

Et busco en la certesa del minut;
entra al gran mar on tota llum és una
i el desordre del fons resta vençut.

BROSSA, Joan

Un sonet “perfecte” de l’autor de tants poemes visuals. És per això darrer que utilitza una imatge visual, “Hi ha ratlles negres entre aquest poema”, poema que esdevé metàfora de l’amor, de l’estimada. Ella és poesia, “amorosa des del nom”, amb un “esquema invariable”, com el d’un sonet, com el de l’amor: “deslliga el teu torrent”, diu dues vegades, perquè es deixi anar, i oblidi les “ratlles negres”.

La veu poètica la “gronxen els sentits”, mentre la ment se’n va cap a la lluna, el “quart creixent”, que és com una diadema als cabells d’ella.

El temps donarà nova passió damunt la runa, com en un pantà sec. El sol es reflecteix en la lluna, veuria l’Edat d’Or reflectida en aquest astre.

La busca en el present, “la certesa del minut”. Finalment, en entrar en el mar de la poesia, l’amor, “el desordre del fons resta vençut”: desapareixen les “ratlles negres”.

Poema deliciós que exhorta l’estimada a respondre a l’amor desvetllada entre els dos.


1 comentari:

Florenci Salesas ha dit...

Sí senyora, un sonet perfecte. El senyor Brossa, que de vegades se'm fa una mica obscur mai se'm fa però pedant, mai. Sempre té aquell punt de llibertat interior que li surt per tots cantons. I això que de vegades utilitza aquests fromats que en altres mans queden tan encorsetats!

El senyor Brossa! Tants i tants cops no coincidírem (ell no sabia qui era jo) a la Filmoteca, sempre per veure alguna pel·lícula muda. Quin gran lector, mirador de cinema mut (que per mi és una mica com un bon mirador de cinema, a seques, i perdona aquesta arrencada d'esnobisme que no puc reprimir), aquest magnífic poeta, mestre de les paraules sabia entendre aquell art que només era poesia quan en prescindia absolutament d'elles (en prescindeix, que ara també n'hi ha de cinema mut, encara que algunes de les obres mestres actuals s'han de refugiar en llocs tan desprestigiats com la publicitat, per exemple), aquest Brossa que plorava com jo en veure les tones de poesia de primera catègoria, de suggerència del que no es veu en aquell grandíssim immens poeta de tots els temps anomenat Buster Keaton a qui li va dedicar més d'un poema visual.

Amb tot, jo em quedo amb el Brossa de les paraules (especialment el de les estrictes, dels sonets, de les sextines, el que tu ens presentes avui), i amb aquell senyor que, amb la rebequeta tacada, s'asseia per gaudir dels millors (i no tant millors) Keaton, Langdon, Lloyd, Murnau, en l'obscuritat, amb els altres quatre gats sonats, que encara no teníem ni video.

Moltes gràcies!