UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimecres, 13 de maig de 2009

Tristeses de la lluna

Aquesta nit, la lluna somia amb més peresa;
tal com una bellesa que, entre coixins florits,
amb una mà distreta amanyaga amb tendresa
poc abans d’adormir-se el contorn dels seus pits,

sobre el dors setinat de suaus esfondrades,
es lliura moribunda a llargs defalliments,
i, en blanques visions, passeja les mirades
que pugen dins l’atzur com florals naixements.

Quan sobre aquesta corba, en llangor inactiva,
deixa lliscar una llàgrima, només una, furtiva,
un piadós poeta, que somiar no vol,

pren la pàl.lida perla dins la seva mà closa,
de reflex irisat com l’òpal, i la posa
a dintre del seu cor ben lluny dels ulls del sol.

BAUDELAIRE, Charles, Les flors del mal
(traducció de Xavier Benguerel)

La lluna, la nit, segurament volen simbolitzar el final del Romanticisme, que és el final de la llum que queda del “sol” del Renaixement, l’ideal platònic irrecuperable. Es tractaria de l’època que correspon a aquest poeta, a finals del segle XIX. És una lluna que es recrea en ella mateixa, que té mandra, la del primitiu que encara no ha estat escolaritzat ni tancat en una oficina, per exemple. La nit és, evidentment, sinònim de mort, però alhora de “florals naixements” que surten a la superfície, l’atzur, flors que ompliran la foscor del segle XX, en ple progrés. El poeta, “que somiar no vol”, o sigui, que no vol tant sigui dormir com fer anar la imaginació romàntica, recull una llàgrima, una de sola, com una perla, que seria metàfora de la poesia, i que prové de la lluna. És per tant una cosa ideal, una llàgrima que és una cosa molt petita, que n’inclouria una de molt gran... I el final: “la posa/ a dintre del seu cor ben lluny dels ulls del sol”, o sigui lluny de la racionalitat, del progrés, de la llum. Allà on s’hauria de situar la poesia per definició. Aquest últim vers és bellíssim, i trist com el títol.