UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dilluns, 11 de maig de 2009

Afusellat

Has caigut agenollat,
mort, a dins de la fossana,
groc de terra, blanc de calç
i vestit amb parracs d’alba.
Arran del camí de sang
tots els xiprers s’encarcaren.
Colgat amb pedres i amb sol,
amb cants aguts d’ocellada,
has deixat en l’aire el bull
encrespat de ta mirada.
Plou cel. Brillen a l’entorn
tolls de sang i de llum balba.
La grava fa salts eixuts
i roses vermelles l’aire.
Batega sobre el teu cos
la terra calenta d’ànima.

AGELET i GARRIGA, Jaume

Es tractaria d’una mort espiritual, metafòrica. Però que li han imposat. Ha “caigut agenollat”, humiliat, no diu per què: un amor perdut, o bé una malaltia, pot ser. “vestit amb parracs d’alba”, la seva situació prové de la infantesa, feta parracs. “Arran del camí de sang” (la vida), els “xiprers s’encarcaren”, símbol de l’esperit doblegat. “cants aguts d’ocellada”, encara hi ha restes del seu volar. “El bull encrespat de ta mirada” (expressió que surt al poema No diré pas el cant que em furga endins): l’ha deixat en l’aire, la seva passió de viure, ja pot fer-ne poesia, perquè no es tracta de l’immediat. “Plou cel”, igual com “roses vermelles l’aire”, indica com l’esperit es manté tot i la mort física (que no és tal). Encara “batega” “la terra calenta d’ànima”. Ànima que ressuscitarà en l’inconscient, en un poema, algun dia, a partir d’ara. Les morts espirituals són les més dures, però després pot arribar a ser el cel. Com més s’ha patit, com més s’ha estimat, més bell serà el cant del poeta. Gairebé en treu un rendiment, l’artista, de la seva vida, sobretot la sentimental. És un poema ben difícil, com heu pogut veure, i d’una gran categoria.