UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

El silenci

NO idealitzes el silenci
Parlar és or
En el silenci suren les rates i la pesta
Mira amb quin silenci et devora el tumor
Hi sobra el diàleg
No cregues que el botxí parla pels colzes amb la víctima
No cregues que el quist dóna el bon dia
No cregues que la falta d’amor confia la seua mancança
No cregues que les bales discuteixen
¿Creus que la corda plora?
¿Creus que els somnífers sospiren?
No cregues que l’home escriu resolucions
quan les rates se li han menjat la llengua
¿Creus que les pues de filferro serveixen com a agulles de gramòfon?
No cregues que creix res en l’interior del silenci
llevat del silenci dels silencis

ANDERSON, Claes
«A través dels clevills de la nostra cara» (1977)(Versió de Marc Granell i Francisco J. Uriz)

Per a la veu poètica, el silenci significaria la manca de vida, o el procés cap aquesta manca: l’avenç d’un tumor, que no avisa, és silenciós, de la mateixa manera com hi ha silenci en la pèrdua de la vida en mans d’un botxí, que no és amb contemplacions, ni parla gaire... Contraposa la música amb el silenci, de la mateixa manera com es contraposa, tot relacionant-s'hi, la pua d'un tocadiscos amb les pues de filferro, símbol de la manca de llibertat. És la idea més ben trobada, molt gràfica, d’aquest reguitzell d’imatges interrelacionades. Per altra banda, aquest poema no té pèrdua. La mancança d'amor tampoc avisa, també és com un càncer, aquella lenta però irreversible destrucció de l'amor. “El silenci dels silencis”, seria la mort. De totes maneres, per qui escriu això, massa música l’embafa, com tot. No s’ha d’dealitzar ni una cosa ni l’altra. Però sobretot cal parlar en defensa dels més febles, o oprimits, això sempre. Parlar és or, masses vegades.