UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dilluns, 4 de maig de 2009

Enigma

Si de tant submergir-me als teus mars verds
la meva ment s’oblida de la terra
i el meu cor i el meu cos es fan la guerra
per obtenir de tu tresors incerts,

si em faig del teu paisatge esclau submís
-sempre gelós de l’elixir que exhales-
i a les onades de les teves cales
m’he construït estatge i paradís,

digues, deesa del desig avar,
quines són les metzines del teu mar,
quins sortilegis m’han fadat els ulls,

i, si cap do no és etern ni estable,
ni cap amor constant ni inacabable,
¿quines roques seran els meus esculls?

OLIVA, Salvador Terres perdudes


Per llegir Oliva s’ha de tenir en compte, en aquest autor, la influència de Shakespeare i la d’Auden, que ha traduït. El primer l’influencia en aquest cas per la forma poètica del sonet. El segon, pel contingut, més propi del segle XX. "El meu cor i el meu cos es fan la guerra", és, però, una idea ben clàssica. A l’hora d’interpretar aquest poema, s’ha de ser conscient de l’ambivalència que mostra en poder referir-se tant a l’estimada, com a la mateixa poesia (“estatge i paradís”). Si, segons Forster, “la seguretat és incompatible amb un alt interès”, s’entén que la veu poètica, que se submergeix al mar -metàfora de l’amor, o de la poesia, doncs, dels quals és "esclau submís"-, temi de no poder reposar mai. Si l’amor és per definició inestable, si la creació poètica té tan poc de racional, “quines roques seràn els meus esculls”, per on es pot aferrar, ni que sigui mínimament, a la terra, a una certa seguretat? És el motiu que sol caracteritzar la poesia del segle XX, que l’enamorament no és etern. Jo, com la meva professora -idealista- de poesia anglesa, afirmo que sí que ho és, i el segle XXI.

1 comentari:

Florenci Salesas ha dit...

Si que ho és de clàssic el poema, i tant! I exactament per tot el que dius, des d'escollir la forma de sonet fins a les imatges. Oliva, aquí, defuig la rima original. Ha trobat una bona imatge, de caire clàssic, i la defensa fins al final amb convicció.

Els teus coneixements de literatura anglesa són infinitament superior als meus, això és nota. Si jo em posés a fer servir els referents que manegues, amb la familiaritat i senzillesa que ho fas tu, se'm veuria el llautó des de la Conxinxina. En el teu cas és com parlar dels amics, dels mestres, la família. És agradable de llegir, genera curiositat.

Estic d'acord amb tu que a l'amor no se li poden posar cap tipus de barreres, ni d'absoluta continuitat, ni de que, per nassos, s'ha d'acabar tard o aviat. L'amor és com l'aigua: si troba un forat s'escola amb facilitat, sense que t'adonis, però si troba un bon recipient, s'hi queda de per vida (mira els oceans, i mira que són grossos!); així com els recipients es poden trencar, o no, també. Tot depén la cura de qui els guarda. Creure en l'amor etern és de romàntics i estar convençut de la seva data de caducitat de realistes, diuen. Crec que en ambdós casos és un judici massa fàcil, massa ràpid: l'amor perdurable, no per rar no és una realitat tangible (realisme, doncs) i la imposssibilitat de l'amor, la sublimació de la negativitat té un quelcom d'ideal pessimista, per tant de romanticisme, també. No ho sé, penso, eh.