UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

diumenge, 3 de maig de 2009

L’enigma

On són el cel i la terra en el record?
On és la realitat somniada?
Les arrels de la vida creixen i decoren
rialles, llàgrimes, angúnies i sospirs
d’aquests retrats rere els seus marcs de plata.

PERUCHO, Joan

Davant un marc amb fotografia, igual com amb el marc d’una finestra oberta, o com amb un bon poema com aquest, que enmarquen la “realitat somniada”, la vista o la interpretació, respectivament, ens trobem amb un enigma: on és la vida? O sigui, les “rialles, llàgrimes, angúnies i sospirs”. “On és el cel i la terra en el record?”: el record que ho tergiversa tot, que paralitza una imatge per molt de temps. És una reflexió sobre la presència de la vida en l’art, la poesia, molt aguda. Segons Pessoa, la literatura simula la vida. Segons Jordi Llovet, la literatura és art i vida. Per a mi, la literatura és literatura, i la vida, vida.

2 comentaris:

Florenci Salesas ha dit...

Per mi, com dius tu, una cosa és una cosa i l'altra l'altra. Que cadascuna dóna sal a l'altra i cap de les dues poden viure sense l'altra? això potser sí. O, com a mínim, viure una vida que val la pena de viure i llegir una literatura que valgui la pena de ser llegida(no entés mai això de "valgui la redundància", però això n'és una de ben òbvia). I qui diu literatura diu moltes altres coses de la vida que se m'afiguren (un cop les has conegudes) imprescindibles per no anar arrosegant els peus per la vida tot corsecat.

És com un retrat. Un retrat es fa sempre de realitat i la realitat pot tenir un succedani de continuïtat en un retrat (de vegades un succedani que n'és una sublimació, una superació, no dic que no). Dir que el retrat és la realitat, la realitat un retrat o coses per l'estil són frases poètiques que queden bé però que no s'aguanten per enlloc.

Acabo com he començat: coincideixo amb tu, amb tots els respectes per les dues llumeneres que esmentes, evidentment. L'artista que es prengui seriosament aquest tipus de coses, crec que comença engananyat-se, confonent les coses, entra en un carreró sense sortida de sublimacions i perd el món de vista. L'art és, entre d'altres coses comunicació. En tota comunicació hi ha emisor i receptor. Si l'emisor sublima tant el seu medi de comunicació potser que el receptor li faci botifarra. Jo, de vegades, no m'agrada que em vinguin caminant damunt d'una alfombra de núvols, que em demanin que m'acosti al seu art dom si hagués d'entrar a la catedral per escoltar una gran missa sacra. Jo ja decidiré si vull posar-me de genolls i començar a fer a reverències com si l'artista fos Alà si el cor m'ho demana, però no m'agrada que em preparin l'esperit dient-me que la poesia, la música, la pintura, el nosequè, és quelcom sublim més enllà del temps i l'espai, perquè em reboto.

Som refotuts els receptors!

Florenci Salesas ha dit...

Un detall d'última hora: la meva dona s'examina aquest cap de setmana pel nivell B de català (sent estrangera i fer només dos anys que està aquí, crec que no està gens malament). Ahir féiem una pràctica oral oficial. La prova en qüestió eren quatre fulls amb una entrevista radiofònica feta al senyor Joan Perucho, feta suposo farà uns deu o quinze anys enrere. Era molt i molt bona. M'avergonyeix de reconèixer que, a part d'alguns poemes aquí i allà (i algun article, això sí) no l'he llegit. Entre l'entevista i el poema que has penjat aquí me n'han vingut ganes.