UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

No diré pas el cant que em furga endins

No diré pas el cant que em furga endins
fins que em caigui del cor, així com cau dels pins
la blavor resplendent; no pas abans que cessi
el seu bull encrespat dins de ma sang;
fins que el so es torni ble
i cera fràgil el meu fang.

AGELET i GARRIGA, Jaume Poesies completes

Els poemes no traspuaran la poesia, “el cant” que porta dins, fins que no li caigui “del cor”, fins que les paraules vessin “de sentit”, que diu Espriu. És el que s’accepta normalment: no es pot fer poesia de l’experiència acabada de viure, s’ha de deixar reposar per convertir-la en un poema que valgui la pena. Norma de la qual Margarit és l’excepció amb el poemari Joana. Thomas Mann parla a Tonio Kröger de com el sentiment no és productiu en art, tot i que l’objectiu sigui precisament desvetllar un sentiment en el lector. El “bull encrespat” ha de cessar, doncs. I el so, el poema, ha de tornar-se “ble”, metàfora d’allò immaterial, i “cera fràgil”, metàfora d’allò terrenal, que ressalta el ble, perquè cremi en l’ànima del lector, finalment.