UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

divendres, 1 de maig de 2009

Marge

Jo et diré el que necessito per al vespre
perquè puguis fer les compres al migdia.
Són tants els arbres que no he vist créixer!
He perdut una estrella.
Vaig vestit de paper.
No tinc ni pa ni llet.
Queda una mica de pa d’ahir,
però no en puc disposar.

BROSSA, Joan

La veu poètica desitja un marge per l’amor, que perduri del migdia de la vida al vespre, com a mínim. Si l’amor arrela bé en el centre de la vida, arribarà a bon port en la vellesa. Són tants els amors frustrats que arrossega! Ha perdut una estrella, o sigui, un sol a la seva vida. Va vestit de paper, perquè només l’envolta la seva poesia, escrita sobre aquest paper. No té cobertes les necessitats primàries (pa, llet), ja no només les secundàries. Queda una mica d’amor del passat, “però no en pot disposar”, és sec, ja. Lectura: un poeta més que desitja el futur en el passat.

2 comentaris:

Florenci Salesas ha dit...

"Vaig vestit de paper": això té un sabor de festa major de barri que em desmunta.

Aquesta poesia em fa pensar en les endevinalles:

"Sóc una caixeta blanca que s'obre i no és tanca: l'ou..."

Jo no he vist mai una caixeta ovoide! què xula seria, no? qui s'ha inventat aquesta meravella? un avantpassat d'en Brossa? Perquè el punt "abracadabra!" el té.

El teu comentari ajuda a veure'n aquest aspecte de la poesia (i d'altres) sense posar-la a la taula d'operacions i, una vegada tretes fora totes les entranyes, deixar-la inservible. El teu comentari és curós, com la del rellotger que toca un cargolet amb un torneviset, deix el rellotge damunt la taula, funcionant perfectament, i prou.

Helena Bonals ha dit...

M'embadaleix el teu comentari del meu comentari!