UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

Amor

Ja no ets flama viva socarrant
la meva faç, ni l’ona delirant
que em gronxa dins la mar matinera,
ni brisa que respiro, ni joia de sendera.
Ja no em suportes, si trontollo las.
No ets forment que tasto, ni el meu jaç,
ni sento ja el teu si vora ma galta,
ni navego en tos ulls de sol i glaç.
Poc neixes amb el jorn, ja no m’assalta
el perfum de maduixa que tu fas.
Tot és u: dia llarg i curta nit.
Ja no ets un afany ni una ferida.
En tu visc enterrat i diluït
en mi vius enterrada i diluïda.

AGELET i GARRIGA, Jaume

L’amor ha estat considerat com el fruit que ve després de la flor, l’enamorament. Aquest és el cas d’allò a què es fa referència en aquest poema, el final de la primavera (“Tot és u: dia llarg i curta nit”, per Sant Joan, inici de l’estiu), metàfora de l’enamorament que fineix. Ella ja no és poesia per a ell, ni flama, ni “ona delirant”, ni brisa, ni “forment” (blat de la millor casta). “No navego en tos ulls de sol i glaç”, aquell contrast, aquella inestabilitat propis dels dies de primavera, ara sol, ara pluja, tan embadalidor. En definitiva: “ja no ets un afany ni una ferida”, ja no l’apassiona, ni ell a ella, però s’estimen, el contrast s’ha diluït. Més valdria deixar-ho córrer, arribats aquí, per a mi l’únic que importa és estar enamorat com Petrarca de Laura, per sempre.