UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

Plor

Força callada, continguda,
que bruscament vol esclatar.
Vacil.les, cor, a punt de rompre’t
en l’excés del dolor;
no saps on contenir-lo,
fins que de sobte, suplicant,
la vida esclata en un extrem
extenuar-se en abundors
ardents de llàgrimes
enfora de la seva immensitat.

VINYOLI, Joan Les hores retrobades

Em sembla que el paral.lelisme entre el plor físic i la manera com funciona un poema és evident. “Força callada, continguda,/ que bruscament vol esclatar”, com esclata l'enamorament, el record, o una revolució, per exemple. Aquest poema es desenvolupa, en una metàfora estesa, a la ratlla de la perfecció: “la vida esclata (...) enfora de la seva immensitat” (la del cor, la del poema, la de la poesia en general, immensament grans). En d’altres poemes que tracto, Vinyoli compara la poesia amb una font, com ho serien els ulls que ploren. En definitiva, la poesia és una manera de plorar, que allibera l’autor, amb "abundors/ ardents de llàgrimes", oxymoron que indica la passió per la poesia que fa, que transmuta "l'excés del dolor", i que ja sap "on contenir-lo", en els versos.