UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

Lend it a hand

El tens tot el cos que desitges,
tot teu dins teu on tot hi cap:
coll, braços, pit, cuixes i cames,
la boca, el front, els ulls i el nas,
els dos fantàstics hemisferis
i la tendresa, a l’engonal,
d’un rossinyol, arrupit ara
entre frondes, i que, més tard,
voldràs que s’enfili, erecte,
al cim del seu dolcíssim cant,
feliç de sentir-lo vessar-se
damunt teu, xop de voluptat.
El tens tot, i no cal que el preguis;
abraça-te-li: una meitat
de la glòria que demanes
és tota teva; i si de cas
creus que et fa falta l’altra, mira:
és clar que la realitat
del cos mai no és cap mentida
(tampoc no és mai prou real),
però, abans que res, el que compta
és la segura veritat
del desig, i el seu poder íntegre
de fer-se fort, més que no pas
la ficció que el satisfaci
un altre cos al teu davant.
Potser, doncs, que no t’hi refiïs.
És el que tens, més aviat,
el cos que ho vol. Veges la solta
d’agraïr-li la voluntat.

FERRATÉ, Joan

Diuen que la lectura d’un poema, sol fer-nos més savis. Aquest poema malgasta les paraules (tot i ser molt ben escrit) per aconseguir persuadir-se, la veu poètica, de cedir al desig encara que no vagi acompanyat d’amor. Això que “la realitat del cos mai no és mentida” (per als realistes), i que “tampoc mai no és prou real”, com ha dit Valéry, és el punt més important del poema. És ficció voler-ho fer amb algú altre que no hi serà mai, no és tanta ficció satisfer el desig de l’altre, “el cos que ho vol”. Malgrat tot, millor no caure en aquesta temptació, per molt ben presentat que sigui.