UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

Joc amorós

El mar canta, lila, lila.
Malves, verdes, les penyes escoltant.
-Què me dius, mar lila, lila?
-Penya malva, penya verda, què em diràs?
-Jo et diré, mar lila, lila,
que em perdonis si som muda pel teu cant,
que les penyes som creades per mirar-te
i sofrir, amorosides, ton palpar.
Corre envant, mar lila, lila,
corre enrera, lilejant...
i et diré, mar lila, lila, que si passes
tan sovint per ma gorja tos rulls blaus,
que de cap em tiraré dins els teus braços,
i la penya no hi serà,
que la penya serà lila,lila, lila,
com la mar...

BONET, Blai

Aquest poema explicaria el pas de l’amant que observa i es deixa estimar, a l’amant que s’entremescla amb la passió de l’altre. De la duresa de les pedres, la “penya verda”, als “rulls blaus”, el “lila, lila” (color que surt molt en Margarit). El qual és al seu torn una barreja de vermell i blau, i el color del feminisme, les dones. La terra seria l’home, la mar ella. “Corre envant”, “corre enrera, lilejant...”: és el joc de la seducció. És maco de deixar-se anar, si realment és un amor que val la pena, si es tracta d’alguna cosa més que un “joc amorós”. Aleshores “de cap” es tiraria als seus braços. Aquesta reiteració de la paraula “lila” és molt suggerent, i lírica.