Perquè els altres es disfressen però tu no
Perquè els altres empren la virtut
Per comprar allò que no té perdó.
Perquè els altres tenen por però tu no.

DE MELLO, Sophia

Víctor Alba deia que "n'hi ha que creuen que la veritat es pot amagar, n'hi ha que creuen que la veritat és al seu costat, i n'hi ha que creuen que CAL posar-se al costat de la veritat". La veu poètica d'aquests versos es posaria en aquest íntegre últim costat. El més bo de tota aquesta sinceritat (de "sencer"), del no amagar, del no fer trampes, és que la persona que és així, és la que no té por, i treballa amb ganes, el més important, i el que sol ser més paradoxalment mal vist.

Ara és demà

Ara és demà. No escalfa el foc d'ahir
ni el foc d'avui i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou
es mou amb voluntat d'esdevenir.

I esdevindrà. Les pedres i el camí
seran el pa i la mar, i el fosc renou
d'ara mateix, el càntic que commou,
l'àmfora nova plena de bon vi.

Ara és demà. Que ploguin noves veus
pel vespre tèrbol, que revinguin deus
desficioses d'amarar l'eixut.

Tot serà poc, i l'heura i la paret
proclamaran conjuntament el dret
de vulnerar la nova plenitud.

MARTÍ i POL, Miquel. “Ara és demà”. Obra poètica/2. 1970-1980. Barcelona: Ed. 62,
Clàssics catalans del segle XX , 1991. (p.207)

"Del gran silenci enllà": aquest sonet ha de parlar de la Guerra Civil i la postguerra, tot i que es podria referir a una situació personal també. Ens recorda la manera com "no escalfa el foc d'ahir" i com "una flor d'avui es marceix just a l'endemà" que canta Llach. Ens diu que convé un "bon vi", contra la sequera, l'eixutesa metafòrica.Tot esforç serà ben poc, davant "l'heura i la paret", sempre disposades a fer respectivament de paràsit i de topall de la "nova plenitud". El final val per tot el poema, sobretot amb aquesta imatge de l'heura i la paret, que serveix per exhortar els lectors a no aturar-se.

Plor

Força callada, continguda,
que bruscament vol esclatar.
Vacil.les, cor, a punt de rompre’t
en l’excés del dolor;
no saps on contenir-lo,
fins que de sobte, suplicant,
la vida esclata en un extrem
extenuar-se en abundors
ardents de llàgrimes
enfora de la seva immensitat.

VINYOLI, Joan Les hores retrobades

Em sembla que el paral.lelisme entre el plor físic i la manera com funciona un poema és evident. “Força callada, continguda,/ que bruscament vol esclatar”, com esclata l'enamorament, el record, o una revolució, per exemple. Aquest poema es desenvolupa, en una metàfora estesa, a la ratlla de la perfecció: “la vida esclata (...) enfora de la seva immensitat” (la del cor, la del poema, la de la poesia en general, immensament grans). En d’altres poemes que tracto, Vinyoli compara la poesia amb una font, com ho serien els ulls que ploren. En definitiva, la poesia és una manera de plorar, que allibera l’autor, amb "abundors/ ardents de llàgrimes", oxymoron que indica la passió per la poesia que fa, que transmuta "l'excés del dolor", i que ja sap "on contenir-lo", en els versos.

La paraula

Com una font, a voltes, la paraula
diu els secrets del món.

VINYOLI, Joan

Breu i contundent: la paraula, la poesia, algunes vegades fa visible l’invisible. Igual com una font, d’aigua que prové de la neu de les muntanyes, deixa anar el que ha estat un temps ocult abans de mostrar-se fora, de la mateixa manera com brolla l'aigua. Machado deia que la poesia és una cosa que "a voltes" es troba en un poema...

La manera més salvatge,
selvàtica i salvadora
de moure el cos, la manera
més subtil i muscular,
més a prop de la Matèria
Feta Font Perquè Font És,
el moviment del cos més
insultant de tots i, sí,
si vol, el més amorós,
és la paraula i parlar.

CASASSES, Enric

La “paraula i parlar”: allò més espontani i delicat alhora, “salvatge” i “subtil” alhora. El parlar, com a matèria, cos que no es pot controlar, a vegades, quan parlem, millor de no escoltar-nos. Per altra banda, la paraula és l’orígen de la poesia, “Font és”, també de més poesia en el lector/oïdor, l'intèrpret. Pot ser el moviment més “insultant” o “amorós”, com ho és l’ésser humà, que pot ferir o afalagar. La paraula, en definitiva, és el que més caracteritza les persones com a persones. Aquest és un homenatge d’un poeta al vehicle del seu art, a allò que el salva.

El silenci

NO idealitzes el silenci
Parlar és or
En el silenci suren les rates i la pesta
Mira amb quin silenci et devora el tumor
Hi sobra el diàleg
No cregues que el botxí parla pels colzes amb la víctima
No cregues que el quist dóna el bon dia
No cregues que la falta d’amor confia la seua mancança
No cregues que les bales discuteixen
¿Creus que la corda plora?
¿Creus que els somnífers sospiren?
No cregues que l’home escriu resolucions
quan les rates se li han menjat la llengua
¿Creus que les pues de filferro serveixen com a agulles de gramòfon?
No cregues que creix res en l’interior del silenci
llevat del silenci dels silencis

ANDERSON, Claes
«A través dels clevills de la nostra cara» (1977)(Versió de Marc Granell i Francisco J. Uriz)

Per a la veu poètica, el silenci significaria la manca de vida, o el procés cap aquesta manca: l’avenç d’un tumor, que no avisa, és silenciós, de la mateixa manera com hi ha silenci en la pèrdua de la vida en mans d’un botxí, que no és amb contemplacions, ni parla gaire... Contraposa la música amb el silenci, de la mateixa manera com es contraposa, tot relacionant-s'hi, la pua d'un tocadiscos amb les pues de filferro, símbol de la manca de llibertat. És la idea més ben trobada, molt gràfica, d’aquest reguitzell d’imatges interrelacionades. Per altra banda, aquest poema no té pèrdua. La mancança d'amor tampoc avisa, també és com un càncer, aquella lenta però irreversible destrucció de l'amor. “El silenci dels silencis”, seria la mort. De totes maneres, per qui escriu això, massa música l’embafa, com tot. No s’ha d’dealitzar ni una cosa ni l’altra. Però sobretot cal parlar en defensa dels més febles, o oprimits, això sempre. Parlar és or, masses vegades.

Joc amorós

El mar canta, lila, lila.
Malves, verdes, les penyes escoltant.
-Què me dius, mar lila, lila?
-Penya malva, penya verda, què em diràs?
-Jo et diré, mar lila, lila,
que em perdonis si som muda pel teu cant,
que les penyes som creades per mirar-te
i sofrir, amorosides, ton palpar.
Corre envant, mar lila, lila,
corre enrera, lilejant...
i et diré, mar lila, lila, que si passes
tan sovint per ma gorja tos rulls blaus,
que de cap em tiraré dins els teus braços,
i la penya no hi serà,
que la penya serà lila,lila, lila,
com la mar...

BONET, Blai

Aquest poema explicaria el pas de l’amant que observa i es deixa estimar, a l’amant que s’entremescla amb la passió de l’altre. De la duresa de les pedres, la “penya verda”, als “rulls blaus”, el “lila, lila” (color que surt molt en Margarit). El qual és al seu torn una barreja de vermell i blau, i el color del feminisme, les dones. La terra seria l’home, la mar ella. “Corre envant”, “corre enrera, lilejant...”: és el joc de la seducció. És maco de deixar-se anar, si realment és un amor que val la pena, si es tracta d’alguna cosa més que un “joc amorós”. Aleshores “de cap” es tiraria als seus braços. Aquesta reiteració de la paraula “lila” és molt suggerent, i lírica.

Canta als abandonats,
que quasi envejaves, perquè has trobat
que estimen més que els satisfets.

RILKE, Rainer Maria, dins Elegies de Duino

Un gos abandonat i recollit per algú amb cor, estima el nou amo amb molta més força, diuen. El qui ho té tot regalat (sol passar amb les persones amb una certa bellesa física), es torna superficial i buit, normalment. L’abandonat pot arribar a generar enveja, l’enveja que fa l’artista amb les seves obres, sobretot. El creador sol transmutar en art el seu amor perdut, per sobreviure espiritualment, o per ser d’aquesta manera fidel a aquest amor, ja que en la vida no pot pas. És una d'aquelles característiques de l'art que el fan completament diferent a la vida, en aquest sentit.

Lend it a hand

El tens tot el cos que desitges,
tot teu dins teu on tot hi cap:
coll, braços, pit, cuixes i cames,
la boca, el front, els ulls i el nas,
els dos fantàstics hemisferis
i la tendresa, a l’engonal,
d’un rossinyol, arrupit ara
entre frondes, i que, més tard,
voldràs que s’enfili, erecte,
al cim del seu dolcíssim cant,
feliç de sentir-lo vessar-se
damunt teu, xop de voluptat.
El tens tot, i no cal que el preguis;
abraça-te-li: una meitat
de la glòria que demanes
és tota teva; i si de cas
creus que et fa falta l’altra, mira:
és clar que la realitat
del cos mai no és cap mentida
(tampoc no és mai prou real),
però, abans que res, el que compta
és la segura veritat
del desig, i el seu poder íntegre
de fer-se fort, més que no pas
la ficció que el satisfaci
un altre cos al teu davant.
Potser, doncs, que no t’hi refiïs.
És el que tens, més aviat,
el cos que ho vol. Veges la solta
d’agraïr-li la voluntat.

FERRATÉ, Joan

Diuen que la lectura d’un poema, sol fer-nos més savis. Aquest poema malgasta les paraules (tot i ser molt ben escrit) per aconseguir persuadir-se, la veu poètica, de cedir al desig encara que no vagi acompanyat d’amor. Això que “la realitat del cos mai no és mentida” (per als realistes), i que “tampoc mai no és prou real”, com ha dit Valéry, és el punt més important del poema. És ficció voler-ho fer amb algú altre que no hi serà mai, no és tanta ficció satisfer el desig de l’altre, “el cos que ho vol”. Malgrat tot, millor no caure en aquesta temptació, per molt ben presentat que sigui.

Vida més alta

Vares tenir la copa de la vida
arran de llavis i bevent mories;
perdut el vi, secreta la ferida,
sofrint, plorant, més altament vivies.

VINYOLI, Joan

“Jo també he estat feliç”, pot dir el mite de l’Arcàdia, Et in Arcadia Ego. La veu poètica s’adona de com ha tastat, aconseguit la felicitat, i alhora l’ha perdut en consumir-se com el vi. Vi que és cos i ànima, alcohol i gust. Perduda la persona que el feia viure, només ell sap com, en sofrir i plorar aquesta felicitat perduda, viu “més altament”, en la poesia. En definitiva, gràcies a aquest amor perdut fa bona poesia. És el que jo en dic la productivitat artística de l’amor.

Sovint, sovint, com per la dreta escala
d’un campanar, fosca i en runes,
pujo cercant la inaccessible llum;
ple de fatiga dono voltes,
palpant els murs en la tenebra espessa,
graó rere graó.

VINYOLI, Joan (fragment d’“El campanar”, dins Les hores retrobades)

L’esforç del poeta pujant penosament (en la tenebra) les escales del campanar, “cercant la inaccessible llum”, és sens dubte, la imatge del creador cercant la plenitud del poema. Bellíssim.

(...)

Sense la fosca,
la llum seria vana.
Si no caminés sempre
a les palpentes,
no buscaria l’alba.

CORNUDELLA, Jordi El germà de Catul

El que res no costa, res no val. El moment més fosc, diuen, és l’últim abans de l’alba. No té mèrit, el qui d’entrada ja li surt tot bé. De fet, per a Pessoa, només venç “el qui mai aconsegueix”, perquè això denota que és molt exigent. En tot cas, només es va al cel de debò, si abans s’ha estat a “l’infern”. Les persones caminem sempre en la foscor de la caverna de Plató, buscant l’alba, que dóna sentit a aquesta foscor.

Tu ets com el riu que corre al meu costat,
jo riu també, batent sense clemència
contra pedres i terra, violència
ben lluny del teu meandre assossegat.

Tu ets com el passatger d’un tren antic,
disciplinat, passant pel món alhora.
Jo, en canvi, he pres un ràpid que enarbora,
no para enlloc i et busca mentre escric.

Tu ets com una tarda al juliol,
que a poc a poc s’allarga cap al vespre.
Jo, malgrat tot, m’obstino pel capvespre
mentre visc de la llum quan surt el sol.

Si no estem junts no culpis a ningú,
perquè el Temps no ens condemna, ho has fet tu.

CROS, Susanna

El primer que m’ha cridat l’atenció d’aquest poema és la possible referència al poema de Màrius Torres “Cançó a Mahalta”: “Corren les nostres ànimes com dos rius paral.lels”, i la referència als “meandres”, també, però en un sentit oposat. La veu poètica exposa que així com ella és com un riu, un torrent, més aviat, l’altre és un “meandre assossegat”. L’altre compleix, va a complir ("passant pel món a l’hora"); ella és apassionada. L’altre és una tarda d’estiu, aburgesada: ella passa de la bellesa del capvespre a la de la matinada, seria madura i infantil alhora, vivint en la força del contrast, no la del cafè amb llet. Que l’altre no culpi la seva pròpia timidesa, per exemple, o bé el Temps (gran excusa): si no són junts és perquè hi ha una reticència per part de l’altre. Pot ser que es tracti d’algú una mica més gran que la veu poètica, d’aquí podria venir una mica l'excusa de la dissonància. És un poema que no té pèrdua, i que, tot i el que exposa, és molt ben construït, en una metàfora extesa, molt original i bell.

Joc partit

“No és per la ment sibil.lina
que arriba el goig”, diuen els ulls,
“i tu, cor foll, ben poc reculls:
la imatge es clava a la retina”.

“Quan pot salvar els vostres esculls”,
respon el cor, en mi s’alzina
pur l’amor –ah! dolça metzina
feta d’encisos i d’orgulls”.

“Què hi fa, per on surt ni d’on entra
el foc al cos? Jo en sóc el centre!”,
brama la ment amb un impuls

desassenyat. –Avall, el ventre,
fart d’aquest sord debat insuls,
l’eixorda amb un sotrac convuls.

CORNUDELLA, Jordi El germà de Càtul

Cos, ment i ànima oposades, en un“joc partit”, en relació a “l'excitació de cert múscul”, que deia Valéry. De primer el cos, que entra a través dels ulls, ulls que graven a la retina, metafòricament, la bellesa de la persona que els atreu. De segon, protesta el cor, l'ànima, que és on s’“alzina”, s’arrela l’amor: “les emocions, els ideals, la bellesa” en són condicions segons Valéry. Per últim la ment: és quan el motor de tot plegat n’és la intel.ligència de l’altre, o bé la ment té “un impuls desassenyat”, quan enfolleix per moments. Una mica de tot, deu portar al “sotrac convuls”... Tot el que ha vingut abans és literatura: el final s’imposa.

Seducció

No són pas els cabells, ni les ferides
obertes dels teus llavis, ni tan sols
les fredes llums del bar als tornassols
dels teus ulls en fogueres convertides,

que m’han fet dòcil a les envestides
del cec galop que ens mena, per revolts
ardents, enllà del fum i els alcohols,
a caure on jo m’oblido i tu t’oblides:

ha estat la música la fetillera,
i és la seva ànima que ha fet esclaus
els cossos d’un desig que els allibera.

provo de dir-t’ho, però me’n sostraus
l’ocasió amb un gest. ¿No tens espera?
Ja la llengua se’m perd als teus palaus.

CORNUDELLA, Jordi El germà de Catul

No es tracta d’una seducció sensual, pels sentits, sinó estètica, per la música, suposo que de fons. Diu el Duc d’Orsino a Nit de Reis de Shakespeare: “Si la música és l’aliment de l’amor,/ continueu tocant, doneu-me’n un excés”. I qui diu la música, diu la poesia, que hi és perfectament emparentada. Hi ha una contradicció sublim en la música capaç de fer esclaus i alliberar alhora els cossos, com ho fa l’amor. A vegades tocar continuadament de peus a terra aconsegueix de fer-nos volar més que qualsevol altra cosa. Trobareu una primera versió d’aquest poema en aquest enllaç:
http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/poemessolts2/cornudella.html

Llunyans

els sons del campanar


Missatge d’un Déu
que no veig ni sento.


PEIRÓ, Montserrat Aires del no res

Aquest és un rebuig frontal a la creença en Déu. Els sons del campanar no només són lluyans, sinó que allò que aquestes campanes escampen als quatre vents, la veu poètica ni ho veu, ni ho sent, ni hi vibra amb el cor, en definitiva. La duresa de la vida l’hi ha portat, com passa sobretot si tens una mica de lucidesa, sovint causada pel dolor. Fins i tot els que creuen solen aferrar-se a la vida, per alguna cosa deu ser. Aquest poema és breu, concís, però contundent.

Tristeses de la lluna

Aquesta nit, la lluna somia amb més peresa;
tal com una bellesa que, entre coixins florits,
amb una mà distreta amanyaga amb tendresa
poc abans d’adormir-se el contorn dels seus pits,

sobre el dors setinat de suaus esfondrades,
es lliura moribunda a llargs defalliments,
i, en blanques visions, passeja les mirades
que pugen dins l’atzur com florals naixements.

Quan sobre aquesta corba, en llangor inactiva,
deixa lliscar una llàgrima, només una, furtiva,
un piadós poeta, que somiar no vol,

pren la pàl.lida perla dins la seva mà closa,
de reflex irisat com l’òpal, i la posa
a dintre del seu cor ben lluny dels ulls del sol.

BAUDELAIRE, Charles, Les flors del mal
(traducció de Xavier Benguerel)

La lluna, la nit, segurament volen simbolitzar el final del Romanticisme, que és el final de la llum que queda del “sol” del Renaixement, l’ideal platònic irrecuperable. Es tractaria de l’època que correspon a aquest poeta, a finals del segle XIX. És una lluna que es recrea en ella mateixa, que té mandra, la del primitiu que encara no ha estat escolaritzat ni tancat en una oficina, per exemple. La nit és, evidentment, sinònim de mort, però alhora de “florals naixements” que surten a la superfície, l’atzur, flors que ompliran la foscor del segle XX, en ple progrés. El poeta, “que somiar no vol”, o sigui, que no vol tant sigui dormir com fer anar la imaginació romàntica, recull una llàgrima, una de sola, com una perla, que seria metàfora de la poesia, i que prové de la lluna. És per tant una cosa ideal, una llàgrima que és una cosa molt petita, que n’inclouria una de molt gran... I el final: “la posa/ a dintre del seu cor ben lluny dels ulls del sol”, o sigui lluny de la racionalitat, del progrés, de la llum. Allà on s’hauria de situar la poesia per definició. Aquest últim vers és bellíssim, i trist com el títol.

Afusellat

Has caigut agenollat,
mort, a dins de la fossana,
groc de terra, blanc de calç
i vestit amb parracs d’alba.
Arran del camí de sang
tots els xiprers s’encarcaren.
Colgat amb pedres i amb sol,
amb cants aguts d’ocellada,
has deixat en l’aire el bull
encrespat de ta mirada.
Plou cel. Brillen a l’entorn
tolls de sang i de llum balba.
La grava fa salts eixuts
i roses vermelles l’aire.
Batega sobre el teu cos
la terra calenta d’ànima.

AGELET i GARRIGA, Jaume

Es tractaria d’una mort espiritual, metafòrica. Però que li han imposat. Ha “caigut agenollat”, humiliat, no diu per què: un amor perdut, o bé una malaltia, pot ser. “vestit amb parracs d’alba”, la seva situació prové de la infantesa, feta parracs. “Arran del camí de sang” (la vida), els “xiprers s’encarcaren”, símbol de l’esperit doblegat. “cants aguts d’ocellada”, encara hi ha restes del seu volar. “El bull encrespat de ta mirada” (expressió que surt al poema No diré pas el cant que em furga endins): l’ha deixat en l’aire, la seva passió de viure, ja pot fer-ne poesia, perquè no es tracta de l’immediat. “Plou cel”, igual com “roses vermelles l’aire”, indica com l’esperit es manté tot i la mort física (que no és tal). Encara “batega” “la terra calenta d’ànima”. Ànima que ressuscitarà en l’inconscient, en un poema, algun dia, a partir d’ara. Les morts espirituals són les més dures, però després pot arribar a ser el cel. Com més s’ha patit, com més s’ha estimat, més bell serà el cant del poeta. Gairebé en treu un rendiment, l’artista, de la seva vida, sobretot la sentimental. És un poema ben difícil, com heu pogut veure, i d’una gran categoria.

1.

M’estima? No m’estima? Em romp les mans
i els dits, que m’he trencat, a l’aire engego,
tal com pel maig es fa l’endevinalla
trencant les fulles de la margarida.
Que l’afaitat mostri els meus cabells blancs.
Deixeu venir en tropell l’argent dels anys.
Espero, crec, que en segles no vindrà
vers mi la vergonyosa sensatesa.

Poesies inacabades
MAIAKOVSKI, Vladimir (Trad. Guillem Nadal)

Poeta del segle XX, no l’he escollit precisament per la seva relació amb la revolució russa, que, francament, no m’interessa.

En aquest poema els dits trencats, com les fulles de la margarida, són una metàfora del seu dolor d’amor, la seva eterna primavera (el mes de maig). Ja es pot fer vell, els cabells blancs, que confia no recuperar la “vergonyosa sensatesa”, el seny, per allò de la follia de l’amor, l’irracional, també en l’art, o precisament en l’art.

Boira endins

Boira que al prat espessa bulls
enfredorida i tota blanca!
Tendror empegada als ulls!
Oh fulgor tova, paret franca!

Tot d’una em sento diluït
a dins d’aquesta fresca nit
que fas, oh boira!, al mig del dia.
Tot delirós de llunyania
palp els contorns de l’infinit.

AGELET i GARRIGA, Jaume

La boira és una mica com la ceguesa, que a vegades permet de veure-hi més que amb la llum “al mig del dia”, d’aquí la “fulgor tova”, l’esplendor de no veure-hi físicament, de no entendre-hi, però al mateix temps palpar “els contorns de l’infinit”. “Mentre comprenien savis dits de cec”, diu Espriu. L’essencial és invisible als ulls, diuen també. La boira envolta aquest gran i desconegut autor, alhora, un bon anticànon.

Amor

Ja no ets flama viva socarrant
la meva faç, ni l’ona delirant
que em gronxa dins la mar matinera,
ni brisa que respiro, ni joia de sendera.
Ja no em suportes, si trontollo las.
No ets forment que tasto, ni el meu jaç,
ni sento ja el teu si vora ma galta,
ni navego en tos ulls de sol i glaç.
Poc neixes amb el jorn, ja no m’assalta
el perfum de maduixa que tu fas.
Tot és u: dia llarg i curta nit.
Ja no ets un afany ni una ferida.
En tu visc enterrat i diluït
en mi vius enterrada i diluïda.

AGELET i GARRIGA, Jaume

L’amor ha estat considerat com el fruit que ve després de la flor, l’enamorament. Aquest és el cas d’allò a què es fa referència en aquest poema, el final de la primavera (“Tot és u: dia llarg i curta nit”, per Sant Joan, inici de l’estiu), metàfora de l’enamorament que fineix. Ella ja no és poesia per a ell, ni flama, ni “ona delirant”, ni brisa, ni “forment” (blat de la millor casta). “No navego en tos ulls de sol i glaç”, aquell contrast, aquella inestabilitat propis dels dies de primavera, ara sol, ara pluja, tan embadalidor. En definitiva: “ja no ets un afany ni una ferida”, ja no l’apassiona, ni ell a ella, però s’estimen, el contrast s’ha diluït. Més valdria deixar-ho córrer, arribats aquí, per a mi l’únic que importa és estar enamorat com Petrarca de Laura, per sempre.

No diré pas el cant que em furga endins

No diré pas el cant que em furga endins
fins que em caigui del cor, així com cau dels pins
la blavor resplendent; no pas abans que cessi
el seu bull encrespat dins de ma sang;
fins que el so es torni ble
i cera fràgil el meu fang.

AGELET i GARRIGA, Jaume Poesies completes

Els poemes no traspuaran la poesia, “el cant” que porta dins, fins que no li caigui “del cor”, fins que les paraules vessin “de sentit”, que diu Espriu. És el que s’accepta normalment: no es pot fer poesia de l’experiència acabada de viure, s’ha de deixar reposar per convertir-la en un poema que valgui la pena. Norma de la qual Margarit és l’excepció amb el poemari Joana. Thomas Mann parla a Tonio Kröger de com el sentiment no és productiu en art, tot i que l’objectiu sigui precisament desvetllar un sentiment en el lector. El “bull encrespat” ha de cessar, doncs. I el so, el poema, ha de tornar-se “ble”, metàfora d’allò immaterial, i “cera fràgil”, metàfora d’allò terrenal, que ressalta el ble, perquè cremi en l’ànima del lector, finalment.

Enigma

Si de tant submergir-me als teus mars verds
la meva ment s’oblida de la terra
i el meu cor i el meu cos es fan la guerra
per obtenir de tu tresors incerts,

si em faig del teu paisatge esclau submís
-sempre gelós de l’elixir que exhales-
i a les onades de les teves cales
m’he construït estatge i paradís,

digues, deesa del desig avar,
quines són les metzines del teu mar,
quins sortilegis m’han fadat els ulls,

i, si cap do no és etern ni estable,
ni cap amor constant ni inacabable,
¿quines roques seran els meus esculls?

OLIVA, Salvador Terres perdudes


Per llegir Oliva s’ha de tenir en compte, en aquest autor, la influència de Shakespeare i la d’Auden, que ha traduït. El primer l’influencia en aquest cas per la forma poètica del sonet. El segon, pel contingut, més propi del segle XX. "El meu cor i el meu cos es fan la guerra", és, però, una idea ben clàssica. A l’hora d’interpretar aquest poema, s’ha de ser conscient de l’ambivalència que mostra en poder referir-se tant a l’estimada, com a la mateixa poesia (“estatge i paradís”). Si, segons Forster, “la seguretat és incompatible amb un alt interès”, s’entén que la veu poètica, que se submergeix al mar -metàfora de l’amor, o de la poesia, doncs, dels quals és "esclau submís"-, temi de no poder reposar mai. Si l’amor és per definició inestable, si la creació poètica té tan poc de racional, “quines roques seràn els meus esculls”, per on es pot aferrar, ni que sigui mínimament, a la terra, a una certa seguretat? És el motiu que sol caracteritzar la poesia del segle XX, que l’enamorament no és etern. Jo, com la meva professora -idealista- de poesia anglesa, afirmo que sí que ho és, i el segle XXI.

L’enigma

On són el cel i la terra en el record?
On és la realitat somniada?
Les arrels de la vida creixen i decoren
rialles, llàgrimes, angúnies i sospirs
d’aquests retrats rere els seus marcs de plata.

PERUCHO, Joan

Davant un marc amb fotografia, igual com amb el marc d’una finestra oberta, o com amb un bon poema com aquest, que enmarquen la “realitat somniada”, la vista o la interpretació, respectivament, ens trobem amb un enigma: on és la vida? O sigui, les “rialles, llàgrimes, angúnies i sospirs”. “On és el cel i la terra en el record?”: el record que ho tergiversa tot, que paralitza una imatge per molt de temps. És una reflexió sobre la presència de la vida en l’art, la poesia, molt aguda. Segons Pessoa, la literatura simula la vida. Segons Jordi Llovet, la literatura és art i vida. Per a mi, la literatura és literatura, i la vida, vida.

Amor desvetllada

Hi ha ratlles negres entre aquest poema;
deslliga el teu torrent, el teu torrent,
tu, amorosa des del nom: esquema
invariable, estén-te plenament.

Em gronxen els sentits, i la ment rema
cap al camí de branques que t’estén
la cabellera amb tast de diadema
de coure planetari en quart creixent.

El temps donarà rius damunt la runa;
cap endavant pintem el bosc molsut,
veig l’or a la claror d’un raig de lluna.

Et busco en la certesa del minut;
entra al gran mar on tota llum és una
i el desordre del fons resta vençut.

BROSSA, Joan

Un sonet “perfecte” de l’autor de tants poemes visuals. És per això darrer que utilitza una imatge visual, “Hi ha ratlles negres entre aquest poema”, poema que esdevé metàfora de l’amor, de l’estimada. Ella és poesia, “amorosa des del nom”, amb un “esquema invariable”, com el d’un sonet, com el de l’amor: “deslliga el teu torrent”, diu dues vegades, perquè es deixi anar, i oblidi les “ratlles negres”.

La veu poètica la “gronxen els sentits”, mentre la ment se’n va cap a la lluna, el “quart creixent”, que és com una diadema als cabells d’ella.

El temps donarà nova passió damunt la runa, com en un pantà sec. El sol es reflecteix en la lluna, veuria l’Edat d’Or reflectida en aquest astre.

La busca en el present, “la certesa del minut”. Finalment, en entrar en el mar de la poesia, l’amor, “el desordre del fons resta vençut”: desapareixen les “ratlles negres”.

Poema deliciós que exhorta l’estimada a respondre a l’amor desvetllada entre els dos.

Marge

Jo et diré el que necessito per al vespre
perquè puguis fer les compres al migdia.
Són tants els arbres que no he vist créixer!
He perdut una estrella.
Vaig vestit de paper.
No tinc ni pa ni llet.
Queda una mica de pa d’ahir,
però no en puc disposar.

BROSSA, Joan

La veu poètica desitja un marge per l’amor, que perduri del migdia de la vida al vespre, com a mínim. Si l’amor arrela bé en el centre de la vida, arribarà a bon port en la vellesa. Són tants els amors frustrats que arrossega! Ha perdut una estrella, o sigui, un sol a la seva vida. Va vestit de paper, perquè només l’envolta la seva poesia, escrita sobre aquest paper. No té cobertes les necessitats primàries (pa, llet), ja no només les secundàries. Queda una mica d’amor del passat, “però no en pot disposar”, és sec, ja. Lectura: un poeta més que desitja el futur en el passat.