UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

Eva

Ara, si vols, atura’t una estona,
dama dels llargs exilis.
Pensa que finalment ets al jardí de roses.
Deixa ja d’evocar la lluita de la serp
a la cerca de la nostra fosca nissaga.
I, en tot cas, banayat en la dolça desídia
dels naips orbs en escart,
abans que la pluja no esborre
tots els senyals
de la carn que una vegada fou jove,
abans que el foc no recreme el recer
de les teues natges,
i eleve la flama els fluids
que nodriren les roses ombriues
enmig de la humil gespa despullada,
on el mos del llavi i l’os del penediment
jauen en la desmemòria
i sobreviuen davall de la pell en muda
que adorm el teu llinatge,
l’eterna son dels noms secrets.

BESSÓ, Pere Només per a dones

La veu poètica es dirigeix a Eva en abstracte (i a una dona en concret alhora, segurament), “dama dels llargs exilis”: o sigui de l’exili respecte al paradís, que ho és per a tota l’eternitat en teoria. “finalment ets al jardí de roses”, la fa reflexionar, la fa creure que ja s’ha superat el pecat original. “Deixa ja d’evocar la lluita de la serp”, o sigui, no pensis en el mal de la “nostra fosca nissaga”, la humanitat fosca d’entrada. “banya’t en la dolça desídia”, o sigui, sigues mandrosa, no et preocupis tant de guanyar-te el pa amb la suor del front, “desídia/ dels naips orbs”, ja que la sort és cega. “abans que la pluja no esborre/ tots els senyals/ de la carn que una vegada fou jove” (la pluja que va de dalt a baix, és el que erosiona, metafòricament, la bellesa),“abans que el foc no recreme el recer/ de les teves natges”, el foc que ens torna cendra. “el mos del llavi i l’os del penediment” (la mossegada carnal i la costella d’Eva: com quan es tasta una llimona atractiva però que és amarga, incomestible, i aleshores et trobes amb l’os). Aquest penediment, del qual no se’n té memòria, de totes maneres perviu “davall de la pell en muda” (en la serp de nou, o gràcies al poema que transmuta la realitat en un poema). Les referències al son ho venen a ser dels poemes, també, perquè s’identifica el dormir i la poesia generalment. “l’eterna son dels noms secrets” faria referència a la incògnita del nom de “la protagonista d’un poema”, que deia Margarit, que queda en la bíblica “Eva”. És una exhortació a obrir les finestres a l’experiència, sense prejudicis, tot i que matisada.