UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimecres, 3 de març de 2010

Tu que has viscut sempre
A l’ombra de qualsevol tombant,
Treu el cap a la finestra
I aterra la paret:
Veuràs, quina florida de liles,
Veuràs, quina almoina de roses.

XIRINACS, Olga Óssa Major

Tu que has viscut sempre a qualsevol lloc, en una casa fosca, “a l’ombra de qualsevol tombant”, treu ara el cap a la finestra, obre’t al món i veuràs quantes flors creixen en forma de poemes. Que són el fruit de la constància, que ho arrisca tot a l’obra literària.

4 comentaris:

Joana ha dit...

No sé on vaig llegir que "Pel simple fet de tenir por, desconeixem qui som fins convertir-nos en uns éssers solitaris sempre a la deriva del que ens pot passar.

Crec que li va al poema, la por de vegades no ens deixa veure el jardí, ni les millors flors.

Helena Bonals ha dit...

Molt bo, Joana. S'escau moltíssim.

Florenci Salesas ha dit...

De vegades no és la por, sinó el costum, la ignorància pura i simple de que hi ha una finestra. L'oblit de que de vegades les coses són molt simples, que la nostra felicitat s'acompleix només treient el cap per la finestra i que la felicitat és allò tan simple com la florida de liles i l'almoina de roses. De vegades la felicitat és el vol d'una mosca davant una cortina, saber que davant el teu nas hi ha vida microscòpica meravellosa, adonar-te que hi ha gent que t'estima més del que t'entestes a creure...

I la por, també, és clar. I allò que diu no sé qui, que sotscric totalment, que el valent és el que es mor de por i de dubte i que, malgrat que sap el que es juga, mou peça. Qui es llança al buit sense imaginar les conseqüències és directament un eixelebrat sense interés per mi. Al cap i a la fi, suposo que sempre parlem de peces de nosaltres mateixos. El valent, el covard, l'eixelebrat són disn nostre i ens acompanyen i discuteixen perquè cada un d'ells vol sortir més bé a la foto.

El poema pot ser perfectament un diàleg interior, la poeta mostra la seva ànima, una part que li diu a l'altra "au! va, surt!". No ho sé, evidentment, però m'agrada pensar que hi ha aquesta possibilitat.

Una petita joia.

Helena Bonals ha dit...

Molt bo el comentari, Florenci, molt optimista.
"El valent, el covard, l'eixelebrat són dins nostre i ens acompanyen i discuteixen perquè cada un d'ells vol sortir més bé a la foto": quanta raó que tens. El pitjor enemic és l'interior.