UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimarts, 23 de març de 2010

Els guardians de les pedres

Com és el pes sincer
d’una ànima sobre una altra?
Set esdeveniments he d’explotar
i sóc el record groguenc de les fulles
i sóc pensar plàcid sóc
sóc hi ha una energia
sóc el viatge permanent
(la gota mil·lenària,
l’estalactita que creix)
sóc el qualsevol lloc que sóc
i la qualsevol connexió que hi veig,
el desig de la fruita madura
o les llengües que llepen l’eternitat.

CASTANYER I FE, Pau Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans

Reflexió: com és l’efecte de la veu poètica sobre el lector, “d’una ànima sobre l’altra”? Començant pels set esdeveniments com les set vides del gat, els ha d’explotar: són esdeveniments propis de la vida dels quals ha de treure rendiment poètic. El “pensar plàcid” seria el de la poesia, la qual també es reflectiria en “la gota mil·lenària/ l’estalactita que creix”: així evoluciona, lentament, l’art (ars longa, vita brevis). Fa poesia, doncs existeix: la repetició dels “sóc” ho indicaria. “sóc el qualsevol lloc que sóc”: la seva vida interior es reflecteix en qualsevol dels seus poemes, en qualsevol “connexió”, qualsevol imatge. Així com s’hi reflecteix el desig de la plenitud del poema, “la fruita madura”, i “les llengües que llepen l’eternitat”, imatge preciosa del que és un poeta. Pel que fa al títol, també estaria relacionat amb l’activitat poètica: el poeta és un guardià de les pedres, allò més abstracte, que s’encabeix en un poema al fons de tot, i que és el que té efecte sobre el lector al capdavall.

3 comentaris:

Joana ha dit...

Sóc camí, via per altres destins
per on ocells curulls de flors
parlen d'amors i temors
angoixes i dolors
que no volen guarir més pena.

Sóc cor, a la dolça espera,
d'apassionada benvinguda
entre llunes de març i abril,
i bressols d'alegre primavera.

Gràcies, Helena.
Crec que d'ara endavant, ja sé on puc posar-me a escriure poemes. Els que tu comentes són una gran font d'nspiració.

Com sempre, has fet una magnífica interpretació.
b7s

Helena Bonals ha dit...

T'ho acabes d'inventar, Joana?
Aquí tens el meu comentari improvisat:

"Sóc camí", vida, en la primera estrofa, seria art en la segona, el "cor". La naturalesa que envolta la veu poètica no vol deixar de patir, perquè el dolor forma part de l'amor. La mateixa primavera, a l'espera de l'"apassionada benvinguda", és dolorosa. El seu camí és "via per altres destins", diferents del destí que el seu cor anhela.

Joana ha dit...

Gràcies Helena, som les reines de la improvisació.

Una gran abraçada, no havia pogut entrar fins ara.