UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

divendres, 12 de març de 2010

Botons de foc al cor
la fiblada d’amor-
però els déus s’hi tatuaven.

PAPASSEIT, Joan Salvat El poema de la rosa als llavis

Un botó se sol prendre com la cosa més petita que representa una peça de vestir. Com ho seria el foc en un cor, sempre una cosa petita, continguda. La fiblada d’amor és una cosa molt gran en una de molt petita. Però “els déus s’hi tatuaven”, o sigui els déus que són aquells que hom estima a vegades, que no passen de la superfície, que no corresponen a aquest amor. Un estima profundament, l’altre només es fixa en les fulles de l’arbre.

7 comentaris:

Alyebard ha dit...

I si fos a la inversa, aquells Déus, que de tant que els estimàvem que van quedar impresos en la nostra pell com si fos un tatuatge?

Elvira FR ha dit...

és clar una cosa molt gran en una de molt petita....

Helena Bonals ha dit...

Alyebard:

La teva idea és prefectament compatible amb la meva. I molt bona.

Elvira:

Efectivament, tot redunda en el mateix.

Joana ha dit...

Molt bona tria Helena i pmillor comentari.
Jo, com el meu cosí Toni també estime Salvat, que com ell sempre diu "va donar veu als pobres i als somniadors"

Ací et deixe un un poema seu MESTER D'AMOR


Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d'amar no comporta mesura.
Deixa't besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l'amor perdura.


No besis, no, com l'esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada.
Deixa't besar -sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada.

¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l'oreig en ta galta?
Deixa't besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada -la copa ben alta.
Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa't besar
i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada.

Helena Bonals ha dit...

Gràcies, Joana, però no hi crec massa en aquest poema que has posat, i "com l'eclau i el creient" tampoc hi creuria pas. Sóc molt i molt escèptica, encara que vulgui i dolgui molt sovint.

Joana ha dit...

Helena, somniar és una meravella!
Deixa't seduir pels somnis de tant en tant que en despertar, tot s'esvaeix i ens deixa totalment escèptics.

Una mica de romanticisme revifa els batecs de la vida.

Florenci Salesas ha dit...

Meravellós poema, com tants del mestre. El omentari de l'Helena esplèndid (aquest botó, tan ben analitzat).

I, ves, suposo que en això hi ahurà sempre disparitat d'opinions i visions, i fins hi tot una mateixa persona canviarà de bàndol més d'una vegada en perfecta traidoria am sí mateix sobre això. Però, malgrat el meu perenne escepticisme en moltes coses, estic totalment amb la Joana i el poema que ens ofereix d'en Joan Salvat.

Si no donem una mica d'esperança al nostre cor, ja us dic arar, que agafo, em tanco a un taut, com el Noferatu, i mai més torno a sortir. Hi ha tot un sol i tot unmar allà fora esperant. I gent, gent tota ella un desastre,plena dimperfeccions, disposadaa trair-te a la mínima que els ulls se'n vagin a una altrra anda... però també a estimar-te fins morir ara mateix. Hi ha molta bogeria fantàstica al món, més de la que ens pensem o volem pensar. Però en fi, tampoc és qüestió d'atabalar. Hosento.

Una abraçada a tothom, que avui estic generós, au!