UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

divendres, 12 de març de 2010

Remor de platja a la vora del llençol,
refugi, llar, matí i font.
Quan neix el sol,
els dits que em busquen
no tanquen portes al vol.

Al dematí dels teus ulls
els somnis prenen forma.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (34)

La platja seria una imatge del llençol, perquè l’aigua també cobreix més o menys el cos que s’hi submergeix. Es tractaria d’un “refugi” (perquè protegeix), “llar” (perquè uneix), “matí” (perquè porta al principi del dia), i “font” (de tota llum, de tota saviesa, com quan neix el sol). Els dits no tenen por del que trobaran, de la natura, “no tanquen portes al vol”, a l’empatia. És tant ara com ahir, en el dematí encara viu de la seva relació els somnis eteris es fan tangibles. És doncs, la tesi de la felicitat del dia, de la llum del sol, que es contraposaria amb la suposada lucidesa de la nit, la tesi contrària en alguns poemes.

2 comentaris:

Joana ha dit...

Una imatge molt colpidora, la de la identificació del llençol amb la platja.

Tot un munt de sensacions es desprenen de les ones del mar, un mar convertit en refugi, llar, matí i font per on poder guarir-se i navegar al temps dintre d'un marc on el benestar es transforam en vida que corre, com l'aigua de la font.

Els dits com a element que s'identifiquen amb la llibertat i es contraposen d'alguna manera a la clausura pel fet de poder atrapar amb totes les connotacions que aquest fet suposa

Uns somnis convertits en realitat pel simple fet de despertar reflectit a l'esguard de l'altre.

Gràcies Helena, molt bonic el poema i molt bona interpretació

Jesús M. Tibau ha dit...

gràcies, i gràcies i gràcies, de nou