UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimecres, 10 de març de 2010

17

¿Des d’on pots enviar-me el teu somriure
veritable, i no aquest que veig fixat
sempre que vull (i no quan ho vols tu),
i no sé a qui s’adreça?

¿Per què un dia concret és ja una data?
No hi ha ningú capaç de fer-me creure
que tot acaba aquí.
És com si mai no haguessis existit
o com si no existís res més que tu.

Per què allò que va ser fixat per sempre
em torna a la ruptura,
mentre segueix sonant la nostra música?

FORMOSA, Feliu Cançoner

Poema ple de contradiccions, paradoxes i ambivalències com la mateixa vida. La veu poètica voldria disfrutar del somriure de l’altra fora d’un retrat, tot i que aquest li permet de veure’l sempre que vol. Un dia com qualsevol altre seria el de la seva separació. Però no es pot acabar tot de cop, matemàticament, en un número determinat del calendari, per més que ho volguem. Això és molt contundent: “És com si mai no haguessis existit/ o com si no existís res més que tu”, les dues coses alhora. No la pot oblidar pas, com és normal, tot i que ja no la pugui tenir. L’amor “que va ser fixat per sempre” alhora el torna a la ruptura, segurament lenta i irreversible. El principi sempre relacionat amb el final, i amb el fet que, malgrat tot, continua “sonant la nostra música”, possiblement es refereix a la seva poesia. Aquest poema em colpeix molt en les seves reflexions.

1 comentari:

Joana ha dit...

Gràcies, Helena. Sí, és tan real i contradictòri com la nostra existència.

Una ruptura que no es trenca mai del tot, per la insistència del jo poètic en no voler acceptar-la (No hi ha ningú capaç de fer-me creure/que tot acaba aquí).

Les tres preguntes retòriques intensifiquen el valor de la contradicció.Tot i saber la resposta, no l'accepta, es permet expressar-la en forma de dubte, donant així via lliure a poder aconseguir una negació evident del que suposa una ruptura definitiva.

Unpoema molt profund i existencial.

Un plaer anar descobrint els poemes de Formosa de la teua mà.