La flauta i la roca
L’espai lluminós
que forma el buit
a l’interior d’una canya.
La matèria infinitament separada
que forma el cos de la pedra.
Totes les cobertures són iguals,
tots els inicis són només un.
CASTANYER I FE, Pau Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans
El terme mig que cerca el poeta, entre la buidor d’una canya, que permet de passar-hi la llum, i la “matèria infinitament separada” d’una pedra (com tot el que recorda allò abstracte), seria la flauta i la roca del títol. Tot és el mateix, tots els poemes van en una mateixa direcció, cada nou amor sembla el gran amor. De fet, “tots els inicis són només un”, el primer amor val per tots. És important que hi hagi un bon començament, un a priori, per a l’enamorament o l’èxit posterior.
Fa 1 setmana
Entrades
8 comentaris:
Molt bo, cada dia aprenc més amb els teus comentaris
Doncs per un bon començament a priori, Helena, però mira si tampoc no és bo, cal pençar que ho podira ser a posteri.
la perfecció no existeix i de vegades costa descobrir-la. Un primer impacte d'aquells que et furten l'ànima i l'alliberen de la seua presó seria com un començament a priori que ja porta implicit l'enamorament i no cal esperar res a posriori, perquè la flauta ja sona abans de fer-la tocar. Seria quelcom així com un exit assegurat per la música de la flauta i per l'espai llumninós de l'interior de la seua canya, que sols té valor pel que represnta a nivell intern, mai a nivell exern.
Hi ha vida i llum interior mentre que a l'exterior tot és un embolcall, una cobertura, que no destaca de la resta, sinó que s'identifica amb ella.
L'espai lluminós contrasta amb el cos de la pedra que a la vista sembla compacte, però aquest contrast es minimitza quan pensem que també la pedra interiorment esta formada oer una matèria infinitament separada. Cosa que ens porta a pensar en com reomlir aquest espai lluminós de l'interior de la canya o dels espais que queden entre la mateia separada de la pedra.
Els darrers dos versos ens porten a pensar tot ens porta cap un mateix origen que crec que seria la recerca de l'autèntic espèrit compartit, que sols pot ser un, aquell que engega amb plenitud bategant la vida de l'ësser i que preexia ja abans del seu descobriment per reconduir-lo cap a bon port. Però per a que açò siga posible hem de despullar l'ànima compartida de tota mena de cobertures i disfresses.
Uff Helena, perdona, m'he deixar portar massa i no sé si totes aquestes reflexions serien pròpies d'aquest poema o de lluites interiors personals que el poema m'ha despertat.
En tot cas ací t'ho deixe. No et renques molt la closca, que tampoc no mereix la pena. Pensa que de tant en tant m'agrada divagar i em perdo jo sola. Fins i tot quan vaig en el ctxe cap a una destinació fixa, de les que no et pares a posar atenció perquè la fas a diari i la tens automatitzada, acabe passant-la de llarg i quan m'adone he de tornar enrera. Donc, això crec que és el que m'ha passat en aquest comentari. Hauria de començar-lo de nou, però es clar, tampoc no es tracta de fer-te passar aquesta tortura.
Una gran abraçada (espere que no t'adormis llegint el comentari)
Ah, Helena, que se m'oblidava que no entenc ni pipa del que ha posat Florenci al seu bloc. Ja em diràs si tu entens alguna cosa, please-
no sé com he posat pençar per pensar, si les tecles no hi poden estar més allunyades. no si ara veuràs com que vaig tot el dia com una moto, passa el que passa. De segur qu el text està ple de errades, si les veus fes la vista gorda, please.
Joana:
M'ha agradat molt el teu comentari, fins i tot encara que, com tot el que és artístic, és una mica misteriós. És de matrícula.
Aquesta poesia sembla una observació filosòfica, d'interpretació molt oberta.
Em quedo amb la frase de l'Helena: "cada nou amor sembla el gran amor". Estic d'acord. També pot passar, però, que aquest darrer sí que ho sigui el gran. Sinó confiem en aquest miracle, l'esperança s'apaga, ens quedem asseguts a la cadira, no regem i mimem la planta, i ens ho deixem perdre, estúpidament.
El comentari de la Joana aquesta vegada depassa els límits del poema (cosa eu no vol dir que el disminueixi). Entre l'impacte que et furta l'ànima i l'allibera de la seva presó (imatge extraordinària, plena de força vertadera), i el retorn final a l'ànima, despullada, sense màscares ni disfresses, m'he quedat bocabadat. L'ànima, aquesta boja que ens du a fer les gestes més impensables. És com una força primigènia abstracte, una mena de geni de la làmpara que en segons quines mans, si l'alliberem pot provocar Tsunamis.
Si donarà de sí aquest poema, Helena.
El Tsunami que esmenta Florenci suposa, des del meu particular punt de vista, un temperament vital en el fet i desig extrem de viure.Significa voler creure que la vida no és una presó, abraçar la enyorada llibertat i portar-la cap a l'eternitat.
Però m'he quedat sense saber el que vol dir amb la seua frase de la gallina i ningú no m'ho explica.
Mai no se'n sap prou, Joana...
Publica un comentari a l'entrada