UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

diumenge, 14 de març de 2010

Antropoètica

He menjat terra,
he begut pluja,
he plorat sal.
L’home no és home
ni mesura, ni ésser.
És verdor,
una verdor pastosa i amarga,
tan poc pràctica
com especulativa.
No vull llegir,
no vull escriure
i tot això, només,
per arribar a trobar
el poema.

ALEMANY, Edgar Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans

La veu poètica ha tingut experiència suficient, en tots els sentits, els de la boca i els ulls. S’ha empassat terra i pluja de la vida, i ha fet poemes plorant-los com sal (que és una cosa petita que té molt de gust i importància). L’home normalment no és humà, ni té terme mig, ni és pràcticament res. És com l’efímera verdor de primavera, amarga, com “the cruellest month” d’Elliot. Una verdor que almenys no és pràctica ni especulativa, és innocent. Lligant amb el principi: “No vull llegir,/ no vull escriure”: no vol intel·lectualitzar-se, no vol produir especulativament, “per arribar a trobar/ el poema”, o sigui la Poesia, mantenint la ment en guaret. Abstenint-se, sense “horror vacui”, acaba generant més. El títol, “Antropoètica”, vol relacionar la poesia amb la persona quan aquesta és una persona humana.

7 comentaris:

Núria Talavera ha dit...

m'ha agradat molt el poema i la teva interpretació hi ha afegit interès :) gràcies

Helena Bonals ha dit...

Gràcies a tu per valorar el meu esforç.

Joana ha dit...

Helema, Magnífic. El teu esforç sempre és molt positiu per a tots nosaltres, ens ajuda a entendre millor el poema i també ens obri camí cap a noves interpretacions.
Aquesta que has fet és genial!!!
Una abraçada somniadora
molts b7s
Joana

Florenci Salesas ha dit...

Tot el que sigui per arribar a trobar l'essència, de la manera que sigui, cadascú seguint el seu propi camí, lliure, és bo. En aquest sentit alabo el poema i el teu comentari, Helena.

També m'agrada que el poeta parla d'ell, del seu camí. La resta que faci el que vulguin. Ningú té cap dret de dir als altres que aquell és el que ha de seguir, que aquella és la paraula que cal o no cal dir: totes les paraules són bones, d'entrada. Cadascú ha de trobar el seu NO (aquestes paraules NO les usaré mai, aquest camí NO és el meu, aquesta norma NO sóc jo) i no imposar-lo, no aconsellar-lo. Aconsellar la teva mentida? Quina bestiesa!

Trobeu el vostre camí, els ordenats amb el vostre ordre sistema i els desordenats amb el vostre caos antisistema; els cultes un i els incultes l'altre. I que ningú us digui com ho heu de fer si el dieu us surt de dins el cor.

La major part dels més grans artistes de la història eren uns ignorants de l'alçada d'un campanar. Gran error creure que la única literatura possible és la de catedràtics, per a catedràtics...

M'agrada. I m'agrada doblement dir "m'agrada" quan sento que això és veritat, una veritat insubstituible per un artificiós i engolat "em plau". Una vegada se'm va dir que un savi (avorridíssim i vacu com una cantimplora al mig del desert, val a dir) clamava que dir "m'agrada" era una vulgaritat. Dedicat a aquest castrador: m'agrada, m'agrada, m'agrada, m'agrada, m'agrada, m'agrada, m'agrada, etc. Au.

I ara, a veure si trobem el poema. Caldrà ensumar molt ("ensumar" una paraula extraordinària!)

Helena Bonals ha dit...

A mi també m'agrada d'ensumar, i trobar!

Florenci Salesas ha dit...

Fantàstic, Helena! Com més siguem al club dels gossos ensumadors (com el Sòcrates) més possibilitats tindrem de trobar, i compartir.

Olga Xirinacs ha dit...

A vegades les afirmacions resulten perilloses, encara que les escrigui un poeta. No calcula que es troba presoner de les pròpies paraules.
Sempre se'l pot interpretar d'altra manera, i tu ho fas amb generositat, però ell diu el que diu.
Gràcies per posar-lo a l'abast.