Duc a la pell teixida
la foscor d’esta set.
Vinc d’arrapar el silenci.
Caminaré,
la meua mirada
m’espera més enllà.
BLANCH, Berna El baf de l’espill
Du teixida en la superfície de la seva obra la foscor d’una set espiritual. La poesia pren violentament, trenca el silenci per ella mateixa. Si camina, la seva vida es transformarà en poesia més endavant, la seua mirada es projecta en el futur.
Fa 1 setmana
Entrades
1 comentari:
Gàcies Helena, ja saps el que opine dels poemes de Berna. m'encanten.
L'imatge aconseguida amb "arrapar el silenci" suposa una hipérbole molt exagerada per a intensificar laidea de soledat.
I el caminar cercant la pròpia mirada suposa una llïta constant enercar la pròpia idntitat, quesí , potser la retrobem amb la poesia, potser, ja ho voldriem alguns.
Ps: Tens una sorpresa al meu bloc.
Una gran abraçada
Publica un comentari a l'entrada