no estic sol

a dins hi guardo
la tendresa del plom fred
que em fa estar enamorat
de tot i res a la vegada

a fora hi tinc
alguns amics,
joguines amables
o si més no, curioses,
fetes de materials
que han esdevingut inútils,
buidades
de qualsevol rastre del present
de trepitjada veloç i enfeinada,
descurança,
mal fer mal fer mal fer
-tot això seguint l’última tecnologia-

som exiliats
però fem bona cara
perquè ens mengem
les cabòries
amb la regularitat
de la respiració
(tot i que no tinguem
ni pulmons ni tràquea ni narius:
només ganes d’imaginar)

NOPCA, Jordi Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans

La veu poètica no està sola, gràcies als records, la poesia, que el “fa estar enamorat”, estima a través de l’obra, i estima molt, “de tot i res a la vegada”, té una gran facilitat per enamorar-se, però amb “l’ardent desig d’una vida natural, i la determinació de no cedir-hi mai” de Kafka, possiblement.

A fora de l’interior del “plom fred”, hi té amics, l’empatia de “l’última tecnologia” (internet?). Els amics són joguines amables, però buides, sense “rastre del present”, només en queda el passat, a vegades.

“Som exiliats” d’aquest passat, però “fem bona cara, de nou l’empatia, que seria a la respiració com l’inspirar aire, mentre que el contrari, l’abstracció seria expirar. “ens mengem/ les cabòries” doncs, aguantem les ferides, amb “les ganes d’imaginar”. Treiem rendiment de la nostra sensibilitat.

Nacionalitat: l’exili

Nou mesos acostuma a durar la llibertat de l’Home.
Després ens veiem foragitats d’aquest temps
que encara no era temps
i som conduïts irremeiablement
als territoris on impera l’absoluta necessitat
de necessitar coses.

SÁNCHEZ-RUBIO, Emili Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans

No ja la infantesa (que “és vital perquè l’home és el que queda del nen”, segons Ana María Matute), sinó els nou mesos que l’ésser humà passa a la panxa de la mare, són l’equivalent a la llibertat de l’home, que tot i ser tancat, encara no té “l’absoluta necessitat/ de necessitar coses” que el fa esclau. “Nacionalitat: l’exili”, o sigui el no haver nascut enlloc, una manera de perllongar la llibertat del fetus. El plantejament és radical, però interessant. La necessitat de necessitar coses es té des que es comença a respirar: l’home funciona sempre amb el mite de Sisif, que puja una vegada rere l’altra la pedra, no arribant mai enlloc per sempre.

L’ull àtic va plorar mars d’amargor.
Mars de plors dels vols dels vulls
dels ulls que ploren.

JULIÀ ESTELRICH, Glòria Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans

Poema gairebé tan curt com un haiku, concís i breu fins l’extrem. “L’ull àtic” es relacionaria amb el fet que l’ull és un element superficial, a la part més alta del cos, que alhora es pot relacionar amb la profunditat de “mars d’amargor”. Una cosa molt petita, l’ull, que alhora es connecta amb una de molt gran, el mar. Al mateix temps els “ulls que ploren” també contraposa la petitesa de les llàgrimes amb l’incommesurable grandesa de l’aigua del mar. Tot per dir que el plor de la veu poètica és molt profund i transcendent. El títol del poemari on surt aquest poema originalment s’hi relacionaria una mica: "Clandestima". És un joc de paraules entre “clandestina” i “estima”: l’amor sol ser una cosa molt important i alhora continguda, secreta. Com un bon poema, com aquest poema.

La flauta i la roca

L’espai lluminós
que forma el buit
a l’interior d’una canya.
La matèria infinitament separada
que forma el cos de la pedra.

Totes les cobertures són iguals,
tots els inicis són només un.

CASTANYER I FE, Pau Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans

El terme mig que cerca el poeta, entre la buidor d’una canya, que permet de passar-hi la llum, i la “matèria infinitament separada” d’una pedra (com tot el que recorda allò abstracte), seria la flauta i la roca del títol. Tot és el mateix, tots els poemes van en una mateixa direcció, cada nou amor sembla el gran amor. De fet, “tots els inicis són només un”, el primer amor val per tots. És important que hi hagi un bon començament, un a priori, per a l’enamorament o l’èxit posterior.

Blanquinós i estúpid
el sol surt
entre dues torres elèctriques.

Centrals, fum i rotondes:
totes les venes que arriben a ciutat.

CASTANYER I FE, Pau Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans

El sol es converteix en un element molt prosaic, tot i tractar-se de l’alba, entre dos exponents del progrés. Aquest progrés també es pot identificar amb la resta d’elements, “centrals, fum i rotondes”, que són com venes que porten al cor de la civilització, la ciutat. Això es podria relacionar amb la realització d’un poema, en la fixació d’una idea, i en l’arribar al fons d’aquest mateix poema, trobant l’essencial entre moltes venes supèrflues, prosaiques.

Els guardians de les pedres

Com és el pes sincer
d’una ànima sobre una altra?
Set esdeveniments he d’explotar
i sóc el record groguenc de les fulles
i sóc pensar plàcid sóc
sóc hi ha una energia
sóc el viatge permanent
(la gota mil·lenària,
l’estalactita que creix)
sóc el qualsevol lloc que sóc
i la qualsevol connexió que hi veig,
el desig de la fruita madura
o les llengües que llepen l’eternitat.

CASTANYER I FE, Pau Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans

Reflexió: com és l’efecte de la veu poètica sobre el lector, “d’una ànima sobre l’altra”? Començant pels set esdeveniments com les set vides del gat, els ha d’explotar: són esdeveniments propis de la vida dels quals ha de treure rendiment poètic. El “pensar plàcid” seria el de la poesia, la qual també es reflectiria en “la gota mil·lenària/ l’estalactita que creix”: així evoluciona, lentament, l’art (ars longa, vita brevis). Fa poesia, doncs existeix: la repetició dels “sóc” ho indicaria. “sóc el qualsevol lloc que sóc”: la seva vida interior es reflecteix en qualsevol dels seus poemes, en qualsevol “connexió”, qualsevol imatge. Així com s’hi reflecteix el desig de la plenitud del poema, “la fruita madura”, i “les llengües que llepen l’eternitat”, imatge preciosa del que és un poeta. Pel que fa al títol, també estaria relacionat amb l’activitat poètica: el poeta és un guardià de les pedres, allò més abstracte, que s’encabeix en un poema al fons de tot, i que és el que té efecte sobre el lector al capdavall.

Març

Entre el febrer i l’abril
febril
esclatarà la rosella.

SÁNCHEZ-RUBIO, Emili Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans

Poema deliciós en el joc de paraules que fa entre febrer i abril, “febril” de febre. És una manera de referir-se a aquell punt mig entre el fred i la calor que fa esclatar la rosella en els camps, el mes de març. Igual com esclata la creativitat entre l’acció i la contemplació, entre el no dir res i el dir massa, entre el seny i la rauxa. D’aquesta manera surten les bones idees, pel fil del ganivet.

Fongs

A l’abisme insondable,
el mag blanc de les temptacions.
Els seus ulls són fongs.

...

He estimat molt.
He estimat massa.
He estimat fongs.
He estimat plantes.

...

Poeta: fong podridor de les paraules.

...

Úters plens d’esperma. Cossos plens d’amor.
Fongs a la terra. Fundacions.

Pons Alorda, Jaume C. Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans

“L’abisme insondable” ho seria de l’amor: tant la creativitat com l’enamorament són un salt al buit, són màgia, en forma de temptacions. Els ulls de l’altre són fongs del cor, hi són en relació, en la superfície de la cara, els ulls porten al cor, són el senyal d’allò profund.

La veu poètica ha “estimat massa” perquè ho ha fet en allò més superficial i allò més profund alhora. Quan s’estima, es vol fer en el fons i en la superfície, el que serien les plantes i els fongs.

El poeta és “fong podridor de les paraules” perquè n’és un paràsit, les fa servir per al seu art, les distorsiona. S’acostuma a considerar que el crític és un paràsit del poeta també.

Els “úters plens d’esperma. Cossos plens d’amor” és una imatge molt inspirada que associa el sexe amb allò més immaterial. Són “fundacions” perquè en aquests fongs superficials s’hi funda l’amor i la poesia. Es tracta d’un poema que juga, ve a ser un paràsit al voltant de la paraula “Fongs”, justament.

Cínica u

Ho reconec: sóc incapaç de dir NO.
I em diràs que ja ho he fet,
però, creu-me, que res i tot
té molt poc valor.

MARTINEZ i LOPEZ, Laia Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans

Poema que il·lustra el que és obvi: sí que és capaç de dir NO, ho acaba de fer. Però “res i tot/ té molt poc valor”, perquè tot el que no sigui l’esforç que requereix el terme mig no en té, de valor. El títol del poema és molt suggerent: cínic vol dir bàsicament “sense amor”, i ella és única en aquest cinisme, en el plantejament d’aquest poema. A moltes dones els hi passa que no són capaces de dir NO, el seu dret natural.

M’he rentat tres vegades les mans
per escriure aquest poema.
Despullat, en silenci, entotsolat,
he netejat la ploma amb baf d’alè
i m’hi he posat, amb precaució.
He escrit amb la dreta per no escórrer
la tinta sobre el full immaculat.
En acabar, he eliminat les proves del crim
i he suat les toxines restants a una sauna.

FULLANA COMPANY, Joan Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans

Simbòlicament, sha rentat tres vegades les mans: s’ha despullat d’allò que li treu innocència per fer el poema sense sentir-se culpable. En acabar el poema, que és com un crim, perquè “la poesia és lliure i transgressora” (he llegit algun cop), ha esborrat les proves d’aquest crim: ha fet tan opac el poema que no en mostra la idea que hi ha dins. I, finalment, ha suat les toxines restants a una sauna, s’ha tencat en el seu món interior, que el poema deixa entreveure lleugerament només. Versos molt inspirats sobre la construcció de l’obra poètica.

Amics, companys, amants, estimants...

Estens el silenci
amb pinces de mots
que muts, s’estenen sols
i mots, en solitud
són crits endins, furgant-ho tot
i a dincs és fosc
i el Fosc pren la Lluerna
que quan és dona
i quan s’hi dona
emet la llum
i Llum, en solitud, prò dins el Fosc
provoca el fet: parlar.

LLUM VIDAL, Blanca Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans

Pel títol en cursiva, s’entén que es dirigeix a totes aquelles persones de sexe masculí que la veu poètica ha estimat encara que sigui de maneres diferents. Ho fa amb la poesia, que entra endins d’allà on és fosc, en majúscula perquè és una foscor sublim, que només admet la llum tan petita d’una lluerna, símbol d’aquesta poesia. Llum en majúscula també, doncs. Aquesta llum “provoca el fet: parlar”, o sigui, fer poemes. Tots els seus amors la porten a escriure. El silenci seria l’art, les “pinces de mots” els poemes que resulten d’estendre aquest silenci. Són muts i alhora “crits endins”, una descripció molt bona de l’obra poètica, per la qual val la pena de llegir aquest poema.

Diu que no va ser tan cruel
Perquè sap que va abandonar-me
Al millor lloc on podrien mai
Tornar a trobar-me.

NADAL, Ivette Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans

Quan et deixen, amb tota la seva crueltat, malgrat tot no en són tant, de cruels. Et deixen “al millor lloc on podrien mai” tornar a trobar-te: només els abandonats estimen de debò, generalment. Els que tenen massa èxit no en fan res, de l’amor de l’altre. També la no correspondència és allà on se generen més poemes.

El teu ull en perfecció de tristesa,
sempre en l’amor dels seus grans misteris.

FONTANET ABRINES, Clara. Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans

“El teu ull” (el de l’ull poètic), “en perfecció de tristesa” (la del poema, trist malgrat tot, en això és perfecte), “ sempre en l’amor dels seus grans misteris” (els de l’obra poètica, sempre misteriosa). O podria tractar-se directament de l’ull del lector, amb amor pels grans misteris de la poesia també.

Tremol altre cop i veig en la nit
tot allò que al dia li manca, després,
neguitosa m’he aixecada del llit
i totes les coses semblen coses:
els llibres tenen, encara,
paraules i la música sona música.
Però la fosca ja no esdevé fosca.

El dia comença a incendiar la ciutat.

FONTANET ABRINES, Clara. Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans

La veu poètica vibra amb la nit, és conscient d’allò "que al dia li manca”, exotisme, sensualitat, allò menys racional. Els llibres i la música tenen un sentit en la nit, que és relacionada amb l’art. Però ve l’alba, i el dia “comença a incendiar la ciutat”: amb connotacions negatives, com una cosa imposada, com la raó prova d’imposar-se sovint sobre el sentiment i la intuïció.

Antropoètica

He menjat terra,
he begut pluja,
he plorat sal.
L’home no és home
ni mesura, ni ésser.
És verdor,
una verdor pastosa i amarga,
tan poc pràctica
com especulativa.
No vull llegir,
no vull escriure
i tot això, només,
per arribar a trobar
el poema.

ALEMANY, Edgar Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans

La veu poètica ha tingut experiència suficient, en tots els sentits, els de la boca i els ulls. S’ha empassat terra i pluja de la vida, i ha fet poemes plorant-los com sal (que és una cosa petita que té molt de gust i importància). L’home normalment no és humà, ni té terme mig, ni és pràcticament res. És com l’efímera verdor de primavera, amarga, com “the cruellest month” d’Elliot. Una verdor que almenys no és pràctica ni especulativa, és innocent. Lligant amb el principi: “No vull llegir,/ no vull escriure”: no vol intel·lectualitzar-se, no vol produir especulativament, “per arribar a trobar/ el poema”, o sigui la Poesia, mantenint la ment en guaret. Abstenint-se, sense “horror vacui”, acaba generant més. El títol, “Antropoètica”, vol relacionar la poesia amb la persona quan aquesta és una persona humana.

Botons de foc al cor
la fiblada d’amor-
però els déus s’hi tatuaven.

PAPASSEIT, Joan Salvat El poema de la rosa als llavis

Un botó se sol prendre com la cosa més petita que representa una peça de vestir. Com ho seria el foc en un cor, sempre una cosa petita, continguda. La fiblada d’amor és una cosa molt gran en una de molt petita. Però “els déus s’hi tatuaven”, o sigui els déus que són aquells que hom estima a vegades, que no passen de la superfície, que no corresponen a aquest amor. Un estima profundament, l’altre només es fixa en les fulles de l’arbre.

Remor de platja a la vora del llençol,
refugi, llar, matí i font.
Quan neix el sol,
els dits que em busquen
no tanquen portes al vol.

Al dematí dels teus ulls
els somnis prenen forma.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (34)

La platja seria una imatge del llençol, perquè l’aigua també cobreix més o menys el cos que s’hi submergeix. Es tractaria d’un “refugi” (perquè protegeix), “llar” (perquè uneix), “matí” (perquè porta al principi del dia), i “font” (de tota llum, de tota saviesa, com quan neix el sol). Els dits no tenen por del que trobaran, de la natura, “no tanquen portes al vol”, a l’empatia. És tant ara com ahir, en el dematí encara viu de la seva relació els somnis eteris es fan tangibles. És doncs, la tesi de la felicitat del dia, de la llum del sol, que es contraposaria amb la suposada lucidesa de la nit, la tesi contrària en alguns poemes.

Si et busco a les mansardes
m’empaiten els coloms
a frec de campanars.
Sota teulat, em cremo,
sota teulat, et trobo
i a la pàgina antiga
senyalo el punt més nou.
Et trobo i et retrobo.
Del vidre espès, borbolla
l’encens precís
per les estances màgiques.

XIRINACS, Olga Óssa Major

Si busca l’altre al sostre, en allò més elevat, a la intempèrie, l’empaiten els coloms. “sota teulat” es crema, per la passió, però el troba, a l’altre, i el retroba. Com en una pàgina de llibre ja llegit, ho reviu com una cosa nova, “el punt més nou”, que indica que el passat torna, alhora que la vida pretén de continuar, el que fa un punt en un llibre. El vidre espès, amb què es veu el món a través en una poesia, desprèn “l’encens precís”, allò espiritual, aquesta antiga relació amb l’altre per les “estances màgiques” de la mateixa poesia.

17

¿Des d’on pots enviar-me el teu somriure
veritable, i no aquest que veig fixat
sempre que vull (i no quan ho vols tu),
i no sé a qui s’adreça?

¿Per què un dia concret és ja una data?
No hi ha ningú capaç de fer-me creure
que tot acaba aquí.
És com si mai no haguessis existit
o com si no existís res més que tu.

Per què allò que va ser fixat per sempre
em torna a la ruptura,
mentre segueix sonant la nostra música?

FORMOSA, Feliu Cançoner

Poema ple de contradiccions, paradoxes i ambivalències com la mateixa vida. La veu poètica voldria disfrutar del somriure de l’altra fora d’un retrat, tot i que aquest li permet de veure’l sempre que vol. Un dia com qualsevol altre seria el de la seva separació. Però no es pot acabar tot de cop, matemàticament, en un número determinat del calendari, per més que ho volguem. Això és molt contundent: “És com si mai no haguessis existit/ o com si no existís res més que tu”, les dues coses alhora. No la pot oblidar pas, com és normal, tot i que ja no la pugui tenir. L’amor “que va ser fixat per sempre” alhora el torna a la ruptura, segurament lenta i irreversible. El principi sempre relacionat amb el final, i amb el fet que, malgrat tot, continua “sonant la nostra música”, possiblement es refereix a la seva poesia. Aquest poema em colpeix molt en les seves reflexions.

Sensació

En vespres blaus d’estiu, aniré pels camins,
picotejat pels blats, petjant l’herba que fulla:
somiós, sentiré la frescor dels seus brins,
i, testa nu, que el vent els meus cabells esbulla.

No diré res, ni res no pensaré: entretant,
un infinit d’amor m’omplirà el cor de joia,
i aniré lluny, ben lluny, bohemi trashumant,
camps a través –feliç com del braç d’una noia.

BENGUEREL, Aniversari

La felicitat de no pensar, de no dir, de voltar lliurement en la natura, una mica com l’heterònim Alberto Caeiro de Pessoa. “La meravella de la inconsciència infal·lible” que deia Pla. En el fons és “bohemi transhumant”, i “feliç com del braç d’una noia” en la seva poesia, que fa sense pensar, que li surt del cor.

X

On jo sóc, on tu ets, on tots som, la rosada de
l’esperit ens acongoixa. Pertot.

BESSÓ, Pere Iteràncies, interferències i grafitis

L’esperit és nocturn, com el cos és del dia, dels sentits. On siguis, la rosada ens cobreix a tots, ens angoixa, encara que visquem en l’empatia, en l’eutímia que es diu tècnicament. De la mateixa manera com l’art tendeix sempre a l’abstracció.

Pensament de primavera

Que vanament, coses, floriu,
si amb vostra vida no m’ompliu,
i em sento eixut i deslligat,
en incertesa i soledat.

Però si res no creix en mi,
i és com en va que faig camí,
sóc potser encara l’instrument
amb què es perfà algun pensament.

VINYOLI, Joan De vida i somni

Les “coses” floreixen: les flors i l’enamorament. Però floreixen vanament, acaben morint. Per això l’ull poètic se sent sol i amb incertesa, “eixut i deslligat”, deseixit de la vida. Però si res no perdura en ell, i tot i que la seva vida sigui en va, com a poeta ell és potser encara l’instrument que el fa reviure en el pensament d’un lector. La poesia el salva, el permet de transcendir, de perllongar-se una mica més.

Duc a la pell teixida
la foscor d’esta set.
Vinc d’arrapar el silenci.
Caminaré,
la meua mirada
m’espera més enllà.

BLANCH, Berna El baf de l’espill

Du teixida en la superfície de la seva obra la foscor d’una set espiritual. La poesia pren violentament, trenca el silenci per ella mateixa. Si camina, la seva vida es transformarà en poesia més endavant, la seua mirada es projecta en el futur.

Sents?
L’aigua bull a la cuina
i sense angúnia,
alegre amb el so,
imita els besos de joguina que em fas.

Veus?
El baf d’aigua calenta a l’aire
dibuixa jocs mentre et dutxes,
i espanta el rastre d’absències
si ets amb mi.

Notes?
el solc dels dies es fa tou
al pas dels peus que m’acompanyen.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (33)

A través de tres sentits diferents, l’oïda, la vista i el tacte, recorda a l’estimada com els besos fan soroll d’aigua bullint, l’amor que vessa, encara que sigui tot jugant; la companyia esborra la solitud, visiblement; i es nota menys la duresa de la vida gràcies a ella. També s’ho recorda a ell mateix, la veu poètica, perquè sempre hi pot haver un dubte en la seva fe. Però si aquest amor és tan gran com el que descriu, no ha de patir pas.

Avancen núvols mentre jo m’estic,
una vegada més, mirant a fora,
tot i la llum, que informa brutalment
de la inutilitat de la mirada.
Mira’m, tu també, cel: toca’m i estira’m
per les solapes del cervell, ajuda’m
a fondre’m com si fos només qui sóc
-una mol·lecula de fang que flota
sobre la pell gastada d’un planeta.
M’ha costat molt acceptar la disfressa
que he estat portant tots aquests anys! I em costa
encara més plantar fixament l’ull
a l’univers indefinit i enorme
i acceptar aquesta broma de mal gust:
resulta que no hi ha ningú assumint
que els nostres somnis van tenir gestor.
Es veu que es tracta d’aprendre a nedar.
I, enmig dels muts, ara també em pregunto
no ja per què ha servit ni a qui sinó,
senzillament, per què encara no callo.

PUIGVERD, Antoni Curset de natació

Per què continuar fent servir la veu, fent poemes, com qui mira en un dia núvol, i no hi veu prou, si només ets “una mol·lècula de fang que flota”, si els nostres somnis “no van tenir gestor”, cap mena de seguretat que es farien realitat, si Déu no existeix, si la disfressa de persona-poeta important li ha costat tant d’acceptar. Si tan insignificant és una persona, per què encara no calla, es pregunta. Perquè hi ha qui encara el llegeix. Una cosa molt gran en una de molt petita, és el que són alguns, per sort.

Tu que has viscut sempre
A l’ombra de qualsevol tombant,
Treu el cap a la finestra
I aterra la paret:
Veuràs, quina florida de liles,
Veuràs, quina almoina de roses.

XIRINACS, Olga Óssa Major

Tu que has viscut sempre a qualsevol lloc, en una casa fosca, “a l’ombra de qualsevol tombant”, treu ara el cap a la finestra, obre’t al món i veuràs quantes flors creixen en forma de poemes. Que són el fruit de la constància, que ho arrisca tot a l’obra literària.

VIII

Del camp de batalla al camp de l’escriptura, quan les
llàgrimes somien.

BESSÓ, Pere Iteràncies, interferències i grafitis

Les llàgrimes cauen avall, al mateix temps que pujen, s'evaporen els somnis. Que "les/ llàgrimes somien" és poesia per si sol. De la vida ("el camp de batalla") a l’art (l'escriptura"), quan els sentiments són desarrelats del cos, somien, es converteixen en poesia, tendeixen cap amunt. Tota la humanitat tendeix cap amunt encara que no ho sembli.

III

El pensament a rebre’t no consent
quan ets del meu desig, i si atempera
la seva fúria el meu desig, oh artera!
et sento com de foc al pensament.

BENGUEREL, Xavier Illes del somni (1940-1954)

Quina relexió més ben trobada. Parla de la paradoxa que es troba entre desitjar amb la raó o amb els sentits. Normalment s’estima més quan no es desitja físicament, i es desitja més quan no s’estima. Margarit diu que s’estima més quan s’és distant, no pas perquè si. A mi aquest poema m’allibera de certs complexos, encara que sempre costi d’anar pel fil del gavinet. Per cert, que artera significa astuta, com astut és aquest poema.