Ploure és un verb d’aigua fosa
que llisca món avall fins trobar-te.
No pot viure sense tu,
esclava humida de tocar-te.
I el sol, envejós de tants besos,
desfarà boires, núvols i tempestes,
per morir dolç a recer de la teva ombra,
satisfet del llarg viatge.
TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (19)
“Ploure”, i les gotes, sembla que són, per d’altres poemes que vindran, metàfora de la poesia, que de gota en gota cobreixen l’estimada. L’“aigua fosa” és una oxymoron: l’aigua no es pot fondre pas com la lava, és tot el contrari. Es tractaria d’una passió continguda en cada vers, la poesia és freda per fora i crema per dins, com un volcà. “No pot viure sense tu”, sense ella, “esclava humida de tocar-te” (física i virtualment).
El sol, el contrari de la pluja, té enveja de la poesia, i es torna com ella, gràcies a l’ombra, allò més espiritual que el poema projecta. L’ombra és com la poesia, és com la nit, on el sol acaba el “llarg viatge” del dia, de la vida. D’aquesta manera parla del sol en concret i en abstracte, el sol de tota una vida.
Fa 2 dies
Entrades
3 comentaris:
Un poema molt metafòric on els elments de la natura juguen amb un bell simbolisme per a representar la passió de l'amor. La plutja no té sentit si no troca l'estimada, ni tampoc el sol que lluita contra tota tempesta fins morir dolç al seu recer.
I com molt bé apuntes l'equivalència entre la poessia i la passió es manifesta de manera molt clara al llarg de tot el poema.
Perfecte, com sempre!!!
,moltes gràcies de nou!!!
Em quede amb l'últim vers de cada estrofa: Esclava humida de tocar-te i Satisfet del llarg viatge.
El primer una bellíssima imatge, el segon, arredoneix el periple.
Una abraçada
Salut i Terra
Publica un comentari a l'entrada