UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

Aquesta nit el somni

Aquesta nit és la nit és la nit més obscura
del teu cos,
perquè és la nit matèria dels teus somnis
llaurats en l’or de la infantesa,
un deix de llum, pols de carbó, una mà
de terra, i la font més severa
on es banyaven els dits innocents
de la regalimança.
Davall d’aquest somni
vingueren els homes com serpents
atretes pel vent del teu monyo,
les veus que esglaiaren els tarongers del pati,
les estacions successives de les flors
abandonades enmig de la palla,
els focs badats pels vins de les gerres,
els níguls errabunds per la humitat
de les fuites del blau turquí en trencar l’alba,
la fatiga de cada cosa anunciada
pels estels fugaços,
i el reflex d’aquelles dones
que construïren la casa
amb el fang escanyat de cada somni,
la sorra, les pedretes i el peix
de cada xarxa,
les mateixes dones que abans somiaren
per tu no podien abandonar el món
en què havien somiat la imatge teua,
i coneixien l’argument més dur de la nit,
de penes aombrada la carn:
per a elles la història de la nit
només pertanyia als coves del teu cos
curat per la morosa cicatriu de la prudència
amagada al foc dels homes.
Res per això no compensa que tornes
a la riba d’aquest somni sense empremta
si els llençols damunt les aigües
no combaten definitivament l’espill
de la teua son indeclinable,
i vencedora, en despertar, ens mostres
enorgullida, com totes elles,
el cap reluctant de l’amant
digne d’una reina.

BESSÓ, Pere Només per a dones

La nit acostuma a ser metàfora de l’inconscient, on s’encabeixen els somnis “llaurats en l’or de la infantesa”, en el dia, en l’edat d’or que acostuma a ser aquesta època de la vida. També té relació, la nit, amb el cos, amb els sentits, l’ànima s’identificaria amb el dia. El que queda de la infantesa és “un deix de llum”, com el de la lluna, “pols de carbó”, fusta carbonitzada de la passió oblidada, i “la font més severa”, orígen de tota saviesa, però “de regalimança”, plena de dolçor.

Més enllà del somni se li apropen els homes com serpents del paradís, referint-se a la dona protagonista del poema, atrets “pel vent del teu monyo”, atrets per l’ornament artístic que simbolitza el monyo. Tant els tarongers com les flors, el fruit de l’amor o l’enamorament mateix, la passió en definitiva, s’amaguen com una agulla en un paller, com “flors/ abandonades enmig de la palla”, que seria el que només es pot recuperar amb la memòria involuntària, amb la creativitat. Com l’aigua que s’evapora i fa un nígul, un núvol, amb les experiències de la vida. Les relacions frustrades, tot i que el somni escanya el fang de la realitat, i perquè la xarxa d’una relació encabeix tant el bo com el dolent, conformen les diferents dones que ella ha estat.

Res però, no compensa el tornar al somni “sense empremta”, immaterial, del dia, si els llençols, els núvols “no combaten definitivament l’espill/ de la teua son indeclinable” (que seria la lluna reflectint el sol, en la nit, en el son, que s’ha d’assumir necessàriament), i “en despertar” se’ns mostra el cap, encara que de mala gana, "reluctant", del sol.