UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimarts, 4 d’agost de 2009

Vers la tristesa

Un bosc entre la boira
és com sentir els records.
Sorgeixen i s'esborren
com el camí que hi entra,
mullat de terra roja.
Vaig buscant els ocells,
que amb la boira no canten.
Tot és quiet: ja sóc
al fons de la tristesa.

Hi ha algú que en algun lloc
llegeix aquest poema.
Jo també estic llegint-te
a través dels meus versos,
que els teus ulls van seguint.
Dels pocs llocs on trobar-nos
un d'ells és la tristesa.

MARGARIT, Joan Misteriosament feliç

La paraula "tristesa" és una constant en l'obra de Margarit, tot i que en aquest llibre, Misteriosament feliç, ens podem adonar de com aquesta tristesa es pot convertir en felicitat a través de la poesia, misteriosa en el sentit de no semblar pas objectiva, lògica o racional. Qui el llegeix se n'allibera, de la tristor, també. "Jo també estic llegint-te /a través dels meus versos": de forma immaterial, igual que escoltant-lo en un recital, Margarit sembla que segueixi la nostra mirada en llegir-lo. Ell vibra amb el lector que vibra, que deia Unamuno. Lector i veu poètica tenen un punt de trobada en els seus versos.