UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimecres, 26 d’agost de 2009

Vella memòria dels boscos

Més obscurs cada dia
els boscos o l’infern
em cremen la memòria
i em fan el viure espès.

Els arbres o les flames
-negre verd o vermell-
amaguen tramuntanes
de somnis que no veig.

Les crestes irisades
i els dits de les arrels
no arriben a tocar-me:
jo sóc un arbre etern!

PALAU i FABRE, Josep

El passat, cada cop més obscur, llunyà, és com un bosc que crema, que fa la vida difícil a la veu poètica, tot fent-li oblidar coses bones, segurament (perquè el que crema és la memòria). Els arbres d’aquest bosc, o les flames d’aquest foc, “amaguen tramuntanes” (s'és més lúcid com menys s'hi toca, a vegades), “que no veig” (perquè són en l’inconscient). Es tracta d’un arbre d’aquest bosc, segurament, la seva poesia: “un arbre etern”, virtual, metafòric, intangible. “Vella memòria dels boscos”, el títol i el poema sencer són relacionats amb el fet que, com sabem, els boscos corren sempre el perill d’incendiar-se, bosc i infern són relacionats de manera metonímica. En aquest poema sembla que no agrada massa el passat, "L'ahir és el teu infern", diu Margarit. És el punt de vista contrari a d’altres poemes, que poden ser del mateix autor fins i tot. De fet el passat és el que més inspira, normalment. Per un cantó s'estima, per l'altre, es vol oblidar. L'ambivalència que es troba per tot arreu a la vida.

4 comentaris:

Joana ha dit...

"I els dits dels arrels no arriben a tocar-me" bell simbolisme que interprete com la crisi d'identita. L'arbre no està ben arrelat, no sent els seus arrels, és com si intentara oblidar un passat que no li es grat.
Un bell poema i una fantàstica interpretació.

Helena Bonals ha dit...

Mai no aconsegueixo de fer transparent tot el poema, tots els comentaris són molt benvinguts.

Joana ha dit...

El teu comentari és perfecte i més transparent que l'aigua que fa la vista clara, jo sols he fet afegit una impressió més.

Florenci Salesas ha dit...

D'acord amb la Joana. No cal dir res més.