UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dilluns, 17 d’agost de 2009

M’has trucat
i he pensat en el teu rostre.
Què ho fa, que el tacte
s’esllavissi pel pendent
d’un fil que no veiem?

Oïda, tacte, vista, els sentits al costat de la fredor d’un fil, el del telèfon. Fins i tot podríem incloure-hi el de l’ordinador, on viu aquest poema. En aquest fil el tacte s’hi deixa anar, s’hi esllavissa: en aquest fil, virtualment, metonímicament, hi viu la memòria del rostre que se li fa present en comunicar-se amb l’altra persona. És com quan un poema “ens truca”, i ens fa pensar en algú. Tot i que el món virtual, en gran part “existeix, però no és real”, que diria Plató.


Aquest vent de mar
Em fa pensar en nosaltres:
El tamariu dret
I el cel que es mou,
Suau, entre les branques.

El “vent de mar”, seria la poesia, que és relacionada amb els dos amants i amb el seu amor: un tamariu dret, o sigui un arbust que va de baix a dalt, que creix. I “el cel que es mou,/ suau, entre les branques”: això és una metonímia, qui es mou són els núvols, però és el vent, i no el cel, evidentment, que ho mou tot, suaument, líricament. El vent que entra en les branques, doncs, és com la poesia que entra dins el poema, l’amor dins d'aquells que s’estimen.

BOSCH, Teresa dins http://paraulesimots.blogspot.com/

2 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

Bon dia, Helena,
tot el que pensem és real, no hi ha res d'irreal, perquè es forma dins de la nostra ment i pertany al cos. Química pura.

Continua parlant de poesia. Som molts poetes, però mai n'hi haurà prou.

Una abraçada,

Olga

Helena Bonals ha dit...

Bon dia, Olga:

Ben mirat potser sí que tot és real, però mig món se'n sol riure de l'altre mig.

I és ben veritat que mai n'hi ha prou, de poemes.

Tinc encarregat "Óssa major" i no m'arriba, des de finals de juliol!

Una abraçada,
Helena