UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

divendres, 7 d’agost de 2009

Parc de la infància

La llum de la lluna llisca
damunt l'herba ben segada.
Hi ha un nen que juga a amagar-se
en la fosca de la infància.
I un vell que, descalç, el busca
sentint el fred de la gespa
humida per la rosada.

MARGARIT, Joan Misteriosament feliç

El nen "que juga a amagar-se" és el mateix que el vell, "que, descalç, el busca": com és fàcil d'endevinar, el vell és la mateixa veu poètica, que ja és gran. La idea d'aquest poema seria la mateixa que la del vers "Des dels teus ulls de noia un noi em mira" ("L'alumna", dins Edat roja). L'edat de la noia tindria el mateix efecte que la lluna, i la rosada que simbolitzaria el principi de la vida, per fer-li retornar el passat. Infantesa i vellesa estretament lligades, com en el Vinyoli de "Cap a les deus". N'hi ha que, com el Sebastian de Retorn a Brideshead, són enamorats de la infantesa.

2 comentaris:

Francesc Mompó ha dit...

Jo remarcaria també la rapidesa del pas del temps en l'al·literació del primer vers on les palatals realment ens fan relliscar com ho fa el temps en la vida, que se'ns escola entre els dits i mai co aconseguim agafar-lo.
Una abraçada
Salut i Terra

Helena Bonals ha dit...

Hi estic d'acord, bona observació.

Jo també pensava ara en el vers "des dels teus ulls de noia un noi em mira", del poema l'"Alumna", dins "Edat Roja". L'estructura interior sembla la mateixa que la del vell que torna a l'infantesa a través de la lluna i la rosada.