UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

Cor meu, el món

Voldria mirar, mirar més fort,
lligar aquests arbres,
aquells arbres que fugen,
el cel, les ones, més fort.
Lligar-me amb la llum i les pedres,
l'enorme pedra de la llum.
Res no em mira prou, però.
Mira i no em veu.
I què es desfibra,
el món o jo, mirall?
Llindar de comiat,
potser somriure.
Despreniment. Desistiment.
La mà que diu adéu,
que prem i amolla.
La gràcia d'un dia clar,
certa, punyent, però
pàl·lida sense remei.
Se'm queda enrere,
a baix i enrere.
Cor meu, el món,
no puc vestir-te de mirades!
Jo sóc això
que miro i se m'escapa.

SARSANEDAS, Jordi Cor meu, el món (1999).

Els arbres, com el cel i les ones, són transitoris, fugen del nostre intent d’aferrar-los. La llum, que seria allò físic, i les pedres, allò abstracte, la veu poètica les voldria lligar, entremesclar. “Res no em mira prou, però. /Mira i no em veu”: podria tractar-se del lector, del “món”, que no copsa del tot el que diu amb els seus poemes, amb el seu “cor”. “Despreniment. Desistiment”, seria paral.lel a “la mà que diu adéu, /que prem i amolla”. L’estira i arronsa de la vida. També per un cantó el món, per l’altre el mirall, constitueixen la seva poesia. Els dos elements sembla que es desfibrin, que es desfacin, com sorra a la mà. En la seva poesia hi cabria un univers sencer. No pot cobrir-lo de suficients mirades, aquest món, i la poesia és allò que mira i se li escapa també.