UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimarts, 11 d’agost de 2009

Dibuix i desdibuix

No m’invento la boira.
Ve de fora i em llisca
endins per la mirada,
se’m barreja amb la sang.

Ulls clucs.
Tampoc no m’invento la muntanya.
La muntanya és sencera.
No ho desmenteix gens
el tomb que fan les hores.
Imperiosament
l’ombra calla dins el cor de la llum;
tota la llum batega
al cor de l’ombra.

Mentrestant
-experiència de camí-
el silenci llenega
rostos amunt. Absència,
desdibuix per damunt del dibuix,
enrunament, oblit.
Trama i ordit, memòria.

Dia de cada dia: haver perdut,
Haver tingut, i dubtar-ne.

Què fores si no tinguessis
Tot allò que has perdut?

D’aquí estant –més endins, més amunt?-
Em convoco, em recullo
Tant com puc. I què puc?

SARSANEDAS, Jordi Cor meu, el món

“Per això malgrat la boira cal caminar”, que diu Llach. La veu poètica parla de com la boira el penetra, amb els ulls oberts; amb els “ulls clucs”, és una muntanya sencera el que troba, encara que el temps corri, la muntanya, una cosa espiritual, hi és. No s'inventa la boira de la vida, tampoc la muntanya de l'inconscient, de l'art. En allò blanc hi ha una mica de negre, en la llum hi ha una mica d’ombra també i a la inversa.

Per experiència, la veu poètica sap que parlar massa i voler ser acceptat, és com pretendre que l’aigua llisqui cap amunt. Per tant, només el silenci “llenega”, rellisca per terres inclinades cap amunt. L’absència, al mateix temps, d’algú, es converteix en un “desdibuix per damunt del dibuix”, perquè vulguem o no, oblidem. La trama seria el dibuix, l’ordit el desdibuix, totes dues són incloses dins la memòria. És un fet quotidià “haver perdut,/ haver tingut, i dubtar-ne”. Quina poesia podria escriure si no tingués la veu poètica tot allò que ha perdut? “em recullo/ tant com puc. I què puc?” No ho sap pas, el poeta, forma part de l’inconscient, el seu talent. La poesia és feta del dibuix i el desdibuix constants de la vida.