Inconsciència

Amb ulls closos
trepitges camins llunyans,
ensumes aromes de taronger,
la fredor de la rosada,
les boires matinals.
Tancada a la cambra
inventes somnis
de dubtós destí,
t'enlaires paradís enllà
ensopida dolçament
i amb plenitud bategant.
Somnis inconscients
s’insinuen,
t'atrapen
t’estrenyen,
t’apinyen,t’aïllen
del món,
t’arrosseguen fervorosament.

Joana dins el bloc El bosc dels somnis

La inconsciència seria, metafòricament, tenir els “ulls closos”. Els “camins llunyans” són el passat que la memòria ens retorna: “taronger”, “rosada”, “boires matinals” parlen de l’hivern, del dia, de la vida, en els seus inicis. “Tancada a la cambra”, amb el món interior, la inconsciència, que sortirà a la superfície en forma de poema, va inventant-se “somnis”, de “dubtós destí”, sense la seguretat que el missatge sigui captat. La poesia fa vibrar, tot arrossegant el poeta i el lector. La tesi d’aquest poema és que el poeta en té prou d’alliberar-se en la seva torre d’ivori (“t’aïllen del món”). Existeix la tesi contrària, el poema necessita ser llegit, com una bombeta ser encesa (idea que subscric amb Joan Brossa de nou). Jo crec que tots els escriptors anhelen de ser llegits, si ja no entesos.

Contemplació

Mirar és contemplar,
observar sense jutjar,
abraçar la brisa,
el cel des de la mar,
acaronar la plenitud
que l’esperança busca,
l'harmonia de núvols
que la tempesta ens furta,
desvelar secrets,
misteris de l’univers,
cercar,
recercar, millorar la veritat.
...
Mirar és estimar,
encendre el goig,
cremar tot sentit.

Joana dins el bloc El bosc dels somnis

La contemplació d’aquest poema és activa, com la del qui fa un poema, o la del que l’interpreta, dues finestres obertes. Observar sense jutjar, perquè qui pensa comprèn, i qui comprèn perdona. Contemplar el mar serveix per tenir l’horitzó si més no en la mirada. La persona que mira, defuig l’acció del temporal. Això li permet de desvetllar, en un sol vers sovint, “misteris de l’univers”. I trobar la veritat, que no només és troba al nostre costat, sinó que ens hi hem de posar al costat, si som íntegres. Mirar és estimar (fer poesia o crítica també), és trobar goig més enllà del sentit lògic de les paraules, amb les connotacions, allò menys racional, on resideix en gran part la poesia.

SILENCI (Sonet a tretze versos)

Passar alçant soroll, jo no voldria
com passen malaurances dissortades
jo vull la discreció d’un vol de fades,
que escapa a la foscor quan trenca el dia.
Somniant en fútils crits mai no estaria
ni en colps, esclats o fúries deslligades
vull ser qui porta pau a les tronades,
sospirs, gemecs i plors, jo emmudiria.
Obrint les flors, la brisa perfumada,
sentint gojós l’alé suau del vent,
trobar camins de terra no esbrinada,
pas rere pas, escolte ta petjada,
quietud, remor i so de pau se sent.

M. A.

(Joana dins El bosc dels somnis)

No és poesia èpica, sinó el vers líric, el que vol la veu poètica. La llum de l’alba es correspondria a la dels seus poemes, quan esclaten, no vol fer brollar passions desfermades, sinó que prefereix la contenció. “Vull ser qui porta pau a les tronades”: és decididament assossegada, creu en la felicitat d’un cop d’aire fresc, per exemple, per sobre d’un temporal de vent. Vol trobar poesia en llocs on no ha estat trobada mai, no en allò convencionalment “poètic”. L’últim vers per completar el sonet, és absent: deu ser una manera de denotar aquest silenci, l’alliberament que busca amb els poemes.

Dormite desperta

Desperta, busque l’esguard,
dormida, un niu de llum
sacseja els meus ulls.
Així, desperta dormite,
busque un somriure,
uns llavis dormits
que desperten inquiets,
que esborren silencis
que encenen quietuds
a l’alba, cicellant
espurnejant sense parar
cercant la vida com un clam.
Un esclat de llum
m'obri camins solcats.
M'escole, m'endinse,
escolte aletejar el dia.

Joana dins el bloc El bosc dels somnis

Desperta, no hi veu bé. Adormida, l’enlluerna un “niu de llum”. Una mica de poesia en la prosa, i de prosa en la poesia. La nit, allò menys racional: la poesia; el dia: la raó, la prosa. El poema esborraria “silencis”, encendria “quietuds”: els dos conceptes són també contradictoris, són dues oxymorons. El silenci no es pot esborrar, perquè no té presència. Les quietuds, no poden ser enceses. Són les contradiccions que tenim tots. En tenir la idea pel poema, la vol reproduir en paraules, que són “la vida com un clam”. Els camins solcats, o sigui buscats, la llum de l’inconscient els revela –“si tens el sentit, ja sortiran les paraules”, he llegit algun cop. Els solcs podrien ser les línies, els versos del poema, en les quals s’endinsa la veu poètica, mentre el dia s’esfuma. Per entrar de nou en el son metafòric que li portarà un nou concepte, l’inconscient d’on vénen totes les bones idees.

Negatiu

Passen sense torxes per la meva carretera.
No sé què em separava del meu rostre.
Ara tinc les dents corcades.
Quan tancarem els ulls sabrem per què esperavem.
Tot està ple, no hi ha espai per a les ombres.
On acaba el corredor?
He de parlar a través d’algú, algú ha de parlar per mi.
No tinc veu ni rostre.
Per més que ho miri no me n’arriba sinó la por.
El negre sense consonants.

PALAU i FABRE, Josep

Aquest és un poema, que, com en diuen els entesos, és carregat de cognició negativa. Tot és fosc, “passen sense torxes” per la seva vida (o sigui, certs lectors). El rostre, la cara, és l’espill de l’ànima, diuen, i la veu poètica no sap com serà aquest rostre, quan mori i passi a l'altra vida (¿jove o vell, amb cabells o sense?). Ara ja té les dents corcades, és pròxim a la mort. Era William Yeats que deia que “L'existència humana és una llarga preparació per a una cosa que mai no passa" (“Quan tancarem els ulls sabrem per què esperàvem”). La vida és la vida, “no hi ha espai per a les ombres", per allò immaterial. “El corredor” voldria referir-se a la vida de nou, un corredor amb portes a cada costat, però, on acaba? “Algú ha de parlar de mi”, o sigui, el lector ha de parlar per la veu poètica que no té “ni veu ni rostre”, al capdavall, només els poemes que la sobreviuran. L’obra poètica, és feta de “negre sense consonants”, de versos per ser interpretats, allò que el lector hauria d’omplir. En el fons el poema és com un negatiu fotogràfic que el lector ha de revelar sobre paper.

Vella memòria dels boscos

Més obscurs cada dia
els boscos o l’infern
em cremen la memòria
i em fan el viure espès.

Els arbres o les flames
-negre verd o vermell-
amaguen tramuntanes
de somnis que no veig.

Les crestes irisades
i els dits de les arrels
no arriben a tocar-me:
jo sóc un arbre etern!

PALAU i FABRE, Josep

El passat, cada cop més obscur, llunyà, és com un bosc que crema, que fa la vida difícil a la veu poètica, tot fent-li oblidar coses bones, segurament (perquè el que crema és la memòria). Els arbres d’aquest bosc, o les flames d’aquest foc, “amaguen tramuntanes” (s'és més lúcid com menys s'hi toca, a vegades), “que no veig” (perquè són en l’inconscient). Es tracta d’un arbre d’aquest bosc, segurament, la seva poesia: “un arbre etern”, virtual, metafòric, intangible. “Vella memòria dels boscos”, el títol i el poema sencer són relacionats amb el fet que, com sabem, els boscos corren sempre el perill d’incendiar-se, bosc i infern són relacionats de manera metonímica. En aquest poema sembla que no agrada massa el passat, "L'ahir és el teu infern", diu Margarit. És el punt de vista contrari a d’altres poemes, que poden ser del mateix autor fins i tot. De fet el passat és el que més inspira, normalment. Per un cantó s'estima, per l'altre, es vol oblidar. L'ambivalència que es troba per tot arreu a la vida.

Paraules (cerquen música)

Silencis, inicis, aigües.
No hi ha, a la matinada,
cap primavera sense aire.
Les fulles de les paraules
cauen, arremolinant-se,
de la meva boca baixa.
Silencis, inicis, aigües.
El vent demana una flama
i polsa els dits de la flauta.
Paraules encar, paraules;
cada vegada més blanques,
cada vegada més aire,
cada vegada més altes.

PALAU i FABRE, Josep

Joan Margarit sempre parla de com els poemes són partitures poètiques, esperant el lector que les interpreti. Les paraules, doncs, cerquen música en el poema de Palau i Fabre, en aquest sentit. No hi ha cap primer amor, o “matinada”, o “primavera”, sense “aire”, sense força. Les paraules, que no se senten en aquestes matinades, com en tot inici, com dins de l’aigua, no fan poesia d’entrada. Després les “fulles de les paraules” tocaran de peus a terra, a la tardor de la seva vida. I d’aquí, passaran a formar part de l’obra poètica, ja madurada, però que segueix inspirant-se en els “silencis, principis i aigües”, font de tota saviesa. Quan passa el vent per la flauta, cal que es belluguin els dits, diu el refrany. És el moment de fer que les paraules s’elevin en els poemes, és el moment de convertir el sentiment antic en poesia.

Cama nua

Voldria desteixir
la teva pell de seda
per fer-me’n un coixí
de somni, en la nit freda.

PALAU i FABRE, Josep

La pell nua simbolitzaria la vida en funcionament. En despullar-la, desteixir-la, es queda amb el que la cobria, allò que en serà un record sentimental quan ja no la tingui, “en la nit freda”. De nou, la pell de seda pot ser metàfora de la poesia, que el reconforta en la solitud. Desteixida i teixida com el text d’un poema.

Cama vestida

La seda, vora teu,
m’esquinça el brot dels dits
que s’obren, deixondits,
per adorar llur déu.

PALAU i FABRE, Josep

La seda, tan suau, resulta que li esquinça els dits: la poesia mossega a vegades. Però això no impedeix que el poeta la busqui, o simplement, la trobi. Idealitzada com un déu, per al poeta.

Poeta-Narcís

Vers: sigues igual a mi.
Jo em veig en tu si em veus.
Som una o dues veus?
Quina, però, és de qui?

Josep Palau i Fabre

La veu poètica és associada a Narcís, perquè s’hi vol veure reflectida, en el poema, de manera que a qui llegeixi la seva obra se li faci visible l’ànima del poeta que l’ha escrit. Per un cantó hi ha l’esperit del poeta, l’esperit del poema; per l’altre hi ha la realització vers a vers; per últim hi ha el lector i la lectura que aquest en fa, que completa el cicle. A qui pertany el poema, a l’autor, o al lector que interpreta? “Som una o dues veus?”: en són més de dues, moltes vegades. “Jo em veig en tu si em veus” parlaria al lector, sense ell el poema no ha completat la seva “vida”, la seva funció. En el fons, el lector també és narcisista, també s’hi sol veure reflectit, en el poema. Per això de les dues veus és difícil de destriar quina és de l’autor i quina és la del lector, l’important és fer justícia a l’autor, però també ser just amb un mateix.

Un altre dia
A la carretera el sol
Entre les ombres

BOSCH, Teresa

La carretera, el camí, seria la metàfora clàssica de la vida. El sol reflectit en ella, “entre les ombres”, suggereix el clarobscur persistent de les nostres vides. Del qual els llibres, els poemes, en són un refugi, no cal dir-ho.


Pètals sobre acer
El vent somou les flors
entre les vies

BOSCH, Teresa

A la coberta de Howards End en català, hi surt una flor silvestre aixafada per una roda de cotxe, que és com si fos el progrés que trepitja la natura, la bellesa primitiva. La via de tren, en el poema de Teresa Bosch, és envoltada per múltiples flors, delicades com el vent que les somou, en relació a la feixuguesa de l’acer. El contrast entre l’art, lleuger, i la vida, feixuga, per exemple.

Del llit estant
el món és una cova
Només se sent
el repic de les gotes
a dalt de la teulada

BOSCH, Teresa

M’han explicat alguna vegada com la pluja mentre dorms ve a ser una cosa atàvica, deu ser una reminiscència de l’època de les coves, ja que, segurament per això, et fa dormir profundament. Perquè en l’inconscient et sents protegit. Així doncs, quan plou i ets al llit, el món es redueix a la seguretat metafòrica d’una cova.

Tan tard, i encara queden
finestres per obrir...
El cel és fosc;
només vull adormir-me
a la barana dels teus dits

BOSCH, Teresa

“La lectura és per a mi quelcom semblant a la barana dels balcons" (Núria Espert). Hom es fa gran, i no se li acaben els motius per viure, les possibilitats de conèixer. El cel, el món és fosc, però la veu poètica troba protecció en la “barana” metafòrica, perquè és allò que ens impedeix de caure, i al mateix temps ens obre al món; “dels teus dits” perquè una barana és una cosa tangible, de fet és mutu, el contacte. Aquest últim vers és el títol d’una obra de Jesús Maria Tibau, que algun dia ja comentaré.

Sobre l’alquímia

He volgut destil·lar versos i paraules
per concentrar l’essència
d’això que en diuen,
que en diem,
la poesia.
Al fons del matràs,
sense rimes ni metàfores,
m’hi he trobat a mi mateixa.

BOSCH, Teresa

La Poesia és “una cosa que alguna vegada es troba en un poema”, segons Machado. Despullant el poema de recursos literaris i de prosòdia, hom s’acaba adonant que el poema parla a qui l’escriu, però també a qui el llegeix. Hom s’hi troba un mateix després de la destil.lació, amb el pòsit, allò que queda després de tot, el que no es percep a simple vista, el que s’aproxima a l’invisible, l’art. La disposició dels versos és rellevant en aquest sentit: de més llargs a mes curts, per créixer de nou: el resultat de la "destil.lació" del poema: "la poesia" ocupa un sol vers, expressament, perquè es tracta sempre d'una idea, una essència.

L’ampolla buida,
a un tros de platja enrere
del mar immens

BOSCH, Teresa

Aquest és el millor haiku, des del meu punt de vista, d’entre tots els presentats al joc del bloc de Francesc Mompó, Uendos, greixets i maremortes, perquè resumeix exactament, i molt poèticament, la fotografia que hi surt. Contrasta, la buidor de l’ampolla, petita, amb la immensitat del mar. Jo hi afegiria el contrast entre la bellesa del mar, en relació a la lletjor de la botella de plàstic, però ja seria, és un altre haiku.

Fulles caigudes
de l’arbre a un ventre
d’embarassada

BOSCH, Teresa, dins el bloc Paraules i mots

La dona sempre es marceix una mica en tenir un fill. Com a mínim, això sí, ella esdevé més adulta del que era. I el fill acaba naixent com una fulla que cau, com una fruita madura. Aquest Haiku compara una cosa amb l’altra, com qui no diu res, com ho fan, crec, els Haikus autèntics del Japó. La Teresa Bosch sap fer poemes curts però densos, i amb la dosi correcta de claredat.

M’has trucat
i he pensat en el teu rostre.
Què ho fa, que el tacte
s’esllavissi pel pendent
d’un fil que no veiem?

Oïda, tacte, vista, els sentits al costat de la fredor d’un fil, el del telèfon. Fins i tot podríem incloure-hi el de l’ordinador, on viu aquest poema. En aquest fil el tacte s’hi deixa anar, s’hi esllavissa: en aquest fil, virtualment, metonímicament, hi viu la memòria del rostre que se li fa present en comunicar-se amb l’altra persona. És com quan un poema “ens truca”, i ens fa pensar en algú. Tot i que el món virtual, en gran part “existeix, però no és real”, que diria Plató.


Aquest vent de mar
Em fa pensar en nosaltres:
El tamariu dret
I el cel que es mou,
Suau, entre les branques.

El “vent de mar”, seria la poesia, que és relacionada amb els dos amants i amb el seu amor: un tamariu dret, o sigui un arbust que va de baix a dalt, que creix. I “el cel que es mou,/ suau, entre les branques”: això és una metonímia, qui es mou són els núvols, però és el vent, i no el cel, evidentment, que ho mou tot, suaument, líricament. El vent que entra en les branques, doncs, és com la poesia que entra dins el poema, l’amor dins d'aquells que s’estimen.

BOSCH, Teresa dins http://paraulesimots.blogspot.com/

Color de temps com fuig

Falzia de la font, pedreta blanca,
i l’ombra que s’esmuny, remor
de fulla i aigua.
T’ho dic. Em creus.
L’hora de peu lleuger, i una rialla
prima i molt llarga
que sempre torna al pedrís de la font.
Per què trascolo escorrims de memòria?
Dóna’m la mà. Abraçam
per poc que puguis.
Em veus? En els teus ulls em veig
com si fos ara.

SARSANEDAS, Jordi

Poema que reflexiona sobre el passat que s’escola com en una font. “Per què trascolo escorrims de memòria?” Per provar de conservar el passat que fuig, ho fa amb la poesia. En els ulls simbòlics de l’estimada, es veu “com si fos ara”, quan es van conèixer. De fet els ulls també podrien ser els del lector, que llegeix el poema i reviu la vida de la veu poètica, “color de temps com fuig”, joc de paraules ben trobat.

Sense títol
PER A UNA AMIGA PINTORA

Entre les coses encara possibles:
acaronar la galta de les hores
-totes fereixen, totes somriuen-,
recollir el pol.len del temps amb la punta del dit,
escampar cel amunt les escates del mar,
acotxar-se amb el vellut de l’ombra.
O sigui
posar, entre tantes llums o tanta
necessitat de llum,
un ferment d’atenció i de consciència.

SARSANEDAS, Jordi

“Entre les coses encara possibles”: a la vida, tot fereix i tot somriu alhora, el pas del temps té dues cares. Cal disfrutar de la primavera, l’estiu, la tardor, l’hivern, dels instants preciosos, de les petites alegries. I d’aquestes experiències, fer-ne un ferment en l’inconscient, que es convertirà en “atenció i consciència”: en art, en pintura, en poesia. No té títol, el poema, més que res perquè deu voler indicar que és una cosa “encara possible”.

Encara Sant Jordi

Res d’espasa. Es tracta del braó
Amb què aferres la temença,
L’esgarrifada gelor del moll de l’ànim
-és lluny el temps de les santes espases-
i, de la por mateixa, te’n fas arma
contra la covardia i llordesa de tu mateix,
de cadascú. Avances, t’alces
com qui de plom fa or.
La llum, la pluja de l’abril
acompanyen, pel tomb de l’any sencer,
aquesta alquímia de victòria.

SARSANEDAS, Jordi

El nom de l’autor serveix la veu poètica, en prendre l’anècdota de Sant Jordi, per parlar de com fa poesia. No porta una “espasa”, aquest lluitador, sinó un “braó”, relacionat amb “l’esgarrifada gelor del moll de l’os de l’ànim”, o sigui, la seva por en abstracte, en els ossos. “és lluny el temps de les santes espases” –possiblement és lluny el temps en què lluitava en la vida, ara lluita contra la cobardia, amb el que li queda, l’obra. Com “qui de plom fa or”, com qui treu “gotes de pluja de llocs on no ha plogut mai” (Jacques Brel), de “la llordesa de tu mateix,/ de cadascú”, prova de fer-ne una obra gloriosa, que el redimeixi, l’alliberi, etc., només amb el braó, l’essència de la poesia.

Dibuix i desdibuix

No m’invento la boira.
Ve de fora i em llisca
endins per la mirada,
se’m barreja amb la sang.

Ulls clucs.
Tampoc no m’invento la muntanya.
La muntanya és sencera.
No ho desmenteix gens
el tomb que fan les hores.
Imperiosament
l’ombra calla dins el cor de la llum;
tota la llum batega
al cor de l’ombra.

Mentrestant
-experiència de camí-
el silenci llenega
rostos amunt. Absència,
desdibuix per damunt del dibuix,
enrunament, oblit.
Trama i ordit, memòria.

Dia de cada dia: haver perdut,
Haver tingut, i dubtar-ne.

Què fores si no tinguessis
Tot allò que has perdut?

D’aquí estant –més endins, més amunt?-
Em convoco, em recullo
Tant com puc. I què puc?

SARSANEDAS, Jordi Cor meu, el món

“Per això malgrat la boira cal caminar”, que diu Llach. La veu poètica parla de com la boira el penetra, amb els ulls oberts; amb els “ulls clucs”, és una muntanya sencera el que troba, encara que el temps corri, la muntanya, una cosa espiritual, hi és. No s'inventa la boira de la vida, tampoc la muntanya de l'inconscient, de l'art. En allò blanc hi ha una mica de negre, en la llum hi ha una mica d’ombra també i a la inversa.

Per experiència, la veu poètica sap que parlar massa i voler ser acceptat, és com pretendre que l’aigua llisqui cap amunt. Per tant, només el silenci “llenega”, rellisca per terres inclinades cap amunt. L’absència, al mateix temps, d’algú, es converteix en un “desdibuix per damunt del dibuix”, perquè vulguem o no, oblidem. La trama seria el dibuix, l’ordit el desdibuix, totes dues són incloses dins la memòria. És un fet quotidià “haver perdut,/ haver tingut, i dubtar-ne”. Quina poesia podria escriure si no tingués la veu poètica tot allò que ha perdut? “em recullo/ tant com puc. I què puc?” No ho sap pas, el poeta, forma part de l’inconscient, el seu talent. La poesia és feta del dibuix i el desdibuix constants de la vida.

Cor meu, el món

Voldria mirar, mirar més fort,
lligar aquests arbres,
aquells arbres que fugen,
el cel, les ones, més fort.
Lligar-me amb la llum i les pedres,
l'enorme pedra de la llum.
Res no em mira prou, però.
Mira i no em veu.
I què es desfibra,
el món o jo, mirall?
Llindar de comiat,
potser somriure.
Despreniment. Desistiment.
La mà que diu adéu,
que prem i amolla.
La gràcia d'un dia clar,
certa, punyent, però
pàl·lida sense remei.
Se'm queda enrere,
a baix i enrere.
Cor meu, el món,
no puc vestir-te de mirades!
Jo sóc això
que miro i se m'escapa.

SARSANEDAS, Jordi Cor meu, el món (1999).

Els arbres, com el cel i les ones, són transitoris, fugen del nostre intent d’aferrar-los. La llum, que seria allò físic, i les pedres, allò abstracte, la veu poètica les voldria lligar, entremesclar. “Res no em mira prou, però. /Mira i no em veu”: podria tractar-se del lector, del “món”, que no copsa del tot el que diu amb els seus poemes, amb el seu “cor”. “Despreniment. Desistiment”, seria paral.lel a “la mà que diu adéu, /que prem i amolla”. L’estira i arronsa de la vida. També per un cantó el món, per l’altre el mirall, constitueixen la seva poesia. Els dos elements sembla que es desfibrin, que es desfacin, com sorra a la mà. En la seva poesia hi cabria un univers sencer. No pot cobrir-lo de suficients mirades, aquest món, i la poesia és allò que mira i se li escapa també.

Parc de la infància

La llum de la lluna llisca
damunt l'herba ben segada.
Hi ha un nen que juga a amagar-se
en la fosca de la infància.
I un vell que, descalç, el busca
sentint el fred de la gespa
humida per la rosada.

MARGARIT, Joan Misteriosament feliç

El nen "que juga a amagar-se" és el mateix que el vell, "que, descalç, el busca": com és fàcil d'endevinar, el vell és la mateixa veu poètica, que ja és gran. La idea d'aquest poema seria la mateixa que la del vers "Des dels teus ulls de noia un noi em mira" ("L'alumna", dins Edat roja). L'edat de la noia tindria el mateix efecte que la lluna, i la rosada que simbolitzaria el principi de la vida, per fer-li retornar el passat. Infantesa i vellesa estretament lligades, com en el Vinyoli de "Cap a les deus". N'hi ha que, com el Sebastian de Retorn a Brideshead, són enamorats de la infantesa.

Llegir poesia

En acabar aquest llibre de poemes
de Paul Celan, no sé ni què m'ha dit
ni què em volia dir. Ni tan sols sé
si pretenia dir-me alguna cosa.
Els poetes hermètics tenen por.
Poso la mà damunt el llibre ja tancat
i juro rebutjar per sempre aquesta por.
Perquè la poesia, que a vegades comença
sent un paisatge on arribem de nit,
acaba sent sempre un mirall
on un està llegint els propis llavis.
Quin sentit té el contenidor si és buit?
El silenci i el buit són per als àngels.
Per a la por de les escombraries
o les escombraries de la por.

MARGARIT, Joan Misteriosament feliç

La comparació entre la poesia hermètica i la pintura abstracta és possible. Les dues tindrien "por" de les escombraries, del món dels sentits, d'allò terrenal, de la carn, i no dels ossos. Les dues són per a sers celestials, com els àngels. El contenidor pot arribar a ser molt bell: però què és una gerra sense aigua? Hom arriba gairebé sempre a la poesia sense entendre-hi ni un borrall, "de nit", però si persevera hi trobarà tard o d'hora alguna implicació amb la pròpia vida, d'això es tracta, precisament. Aquest "mirall" és un concepte bàsic de la literatura en general. "Cap claredat no dorm" és un vers de Paul Celan que és hermètic però que jo entenc, de totes maneres, en dos sentits: si un poeta fa llum, no serà oblidat en la posteritat. O bé: si un poeta és massa clar, no expressarà el que s'expressa en el son, en la inconsciència. Trobo que no és pas gens menyspreable, Paul Celan, tot i que jo he entrat en la poesia a través de Margarit.

Comentari de text

No hi havia a València dos amants com nosaltres
Vicent Andrés Estellés, Els amants

I tant que n'hi havia d'amants així a València.
I a tot arreu del món. Jo també me'n recordo.
És difícil de dir si és tan meravellós
de jove rodolar tot el dia per terra
i després passar els anys enyorant la batalla.
La vida no és assumpte ni còmode ni càlid.
És més aviat seca i del tot impersonal:
una combustió que es pot confondre amb llum.
No sé si hi ha res més. Si hi és,
passa per Bécquer, Larkin, Petrarca, gent així.
I -amb això estem d'acord- tampoc serà gran cosa.
Vicent, com et recordo, egocèntric, pendent
de malalties, xacres, mesclant procacitats
amb cites d'Ausiàs March.
De fet era un intent mental de rebolcar-te.
Just el que també fan Bécquer, Petrarca i Larkin.
I tu amb el teu poema, bo si trec l'últim vers.
Vivim sempre del sexe. Tenim sort
de desitjar-lo, de fer-lo, també de recordar-lo,
lamentar haver-lo fet, i lamentar-se en perdre'l.
El sexe i la paraula. La soledat del món.

MARGARIT, Joan Misteriosament feliç

"car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs". Aquest és l'últim vers amb el que no és d'acord Margarit. Som "una llum que s'apaga", diu Raimon. Encara que trobem un gran amor, mai no farem res més que una llum de mida humana. Entre la terra i el cel. Però és ben veritat que ja voldrien alguns un amor com el de Bécquer o Petrarca. Un sexe que funcioni és molt més fàcil d'aconseguir. I la pretesa "palla mental" no treu valor als seus poemes. Això només és el comentari en prosa del comentari en vers, i he de dir que en una relectura m'ha emocionat més aquest poema. Si hi ha alguna cosa que distingeix dos amants no és mai el fet de ser capaços de rebolcar-se pel terra, sinó tot allò que saben fer més enllà d'això -amb el que, d'altra banda, s'ha de comptar, però que no és l'objectiu final, com l'alcohol en el vi.

Vers la tristesa

Un bosc entre la boira
és com sentir els records.
Sorgeixen i s'esborren
com el camí que hi entra,
mullat de terra roja.
Vaig buscant els ocells,
que amb la boira no canten.
Tot és quiet: ja sóc
al fons de la tristesa.

Hi ha algú que en algun lloc
llegeix aquest poema.
Jo també estic llegint-te
a través dels meus versos,
que els teus ulls van seguint.
Dels pocs llocs on trobar-nos
un d'ells és la tristesa.

MARGARIT, Joan Misteriosament feliç

La paraula "tristesa" és una constant en l'obra de Margarit, tot i que en aquest llibre, Misteriosament feliç, ens podem adonar de com aquesta tristesa es pot convertir en felicitat a través de la poesia, misteriosa en el sentit de no semblar pas objectiva, lògica o racional. Qui el llegeix se n'allibera, de la tristor, també. "Jo també estic llegint-te /a través dels meus versos": de forma immaterial, igual que escoltant-lo en un recital, Margarit sembla que segueixi la nostra mirada en llegir-lo. Ell vibra amb el lector que vibra, que deia Unamuno. Lector i veu poètica tenen un punt de trobada en els seus versos.

Et despertes en la nit

Evoques rostres com llençols al vent
en els terrats perduts des de la infància.
Oblida el que t'espanta, això que ha fet
que encenguessis el llum de matinada.
La por no és per ningú que vol deixar-te
ni per ningú que ja no hi és. La por
és per algú que mai no ha estat amb tu.
Algú que no és a temps, ja, de venir.

MARGARIT, Joan Misteriosament feliç

La tesi de Margarit, de la seva veu poètica, que tant per a ell com per al lector que es reflecteix en els seus poemes, el fet és que no han conegut ni coneixeran ja cap gran amor, es reitera en aquest poema. Una cosa és estimar, l'altra que també t'estimin, i, encara més amb un amor "que no es pot abastar ni retenir mai", que diu Ma Pau Cornadó. El que més em meravella de Margarit és que mai ha deixat "cap casa", cosa que la immensa majoria de la gent ha fet o faria. És una persona de categoria, sensibilitat i bondat, contrastades.

Retorn

La lluna aporta el seu prestigi antic
a aquest petit abocador apartat,
clausurat, i que mira vers la vall
on, llunyans, parpellegen alguns pobles.
Quan veníem de nit a llençar escombraries
ens quedàvem a veure el firmament.
Sota la lluna, el vell abocador
ara és cobert de romaní i espígol:
hi ha una remor de bèsties creuant el sotabosc,
mussols enlluernats pels fars de cotxe.
Però no té ja aquella força
de quan ens hi quedàvem a mirar,
voltats d'escombraries, les estrelles.

MARGARIT, Joan Misteriosament feliç

La força del contrast, és important en enamorar-se, i també és important en poesia. Es pot dir que és més "poètic" el contrast entre un abocador d'escombraries i un cel estrellat (el més grotesc i el més sublim), que el romaní i espígol que serien com el "cafè amb llet". Que és allò amb el qual no es pot començar, la veritat que cerca el poema és en moviment entre els extrems, partir d'un intermedi no porta enlloc, segons Forster. Aquests dos extrems constitueixen la força d'aquest poema, un "Retorn" que és un trobar a faltar aquesta poesia, que la lluna amb el seu "prestigi antic", el de reflectir el sol (el retorn del passat), també fa evident.