UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dijous, 9 de juliol de 2009

M’agrada una altra música.
El meu temperament
és insignificant però cert.
El pitjor de la música
és la petulància inflada
dels instruments.
Els sentiments, potser,
no volen tanta fressa.
El soroll, sofistica
la manera autèntica de ser.
És sempre ben trobat
que la música pugi,
que ascendeixi,
però les més bones llunes
es produeixen tres dies abans
de fer el ple.

PLA, Josep Versos del retour d’age

Aquest poema és gairebé líric, en comparació amb d’altres del mateix autor. Tenint en compte com Pla avorria el Palau de la Música, per excessiu, no és estrany que somniï una música menys embafadora de com ho sol ser la música clàssica. El seu punt de vista té validesa, per molt minoritari que sigui. “Els sentiments, potser,/ no volen tanta fressa”: volen més contenció. La senzillesa és molt important en qualsevol activitat artística. “És sempre ben trobat/que la música pugi”: més és amunt, menys és avall. Però quan s’arriba a la plenitud comença el declivi, com passa amb la lluna. Aquesta és una proclamació als quatre vents que a Pla li agrada la senzillesa, que no vol dir pas que sempre ho aconsegueixi.

3 comentaris:

NoQuieroAlias ha dit...

vols dir que li ves agradat un blues tocat amb una sola guitarra?

Helena Bonals ha dit...

No ho sé, potser sí. Una mica com un aiguafort, amb quatre traços i prou.

Florenci Salesas ha dit...

No coneixia aquest poema del Pla.

El ritme és una mica de trucalembut, però el sentit i les imatges poètiques són esplèndides.

La idea que les llunes més bones són les que hi ha tres dies abans de fer el ple és perfecta. I no li manca raó. A ull nu, potser sí que la lluna plena té un esplendor que et deixa garratibat. Però si mires per telescòpi -o uns modestos llargavistes, que la lluna és un objecte celest prou gros- és exactament les llunes que diu el Pla les que són boniques: els cràters, cordilleres i massissos de la vora que encara no està iluminada del tot es veuen molt bé, encara amb les seves ombres que en remarquen la figura i la part més central de l'astre, la que ja està iluminada de ple, encara no ho és prou com perquè no podguem gaudir dels mars i altres fenòmens geogràfics. Quan el satèl·lit reb la llum del sol en la seva totalitat del seu marc, les ombres dels objectes desapareixen i queden esclafats, a part de immirables de tant de mal que fa tanta llum a la vista. L'observador queda enlluernat, desagradablement enlluernat, i no veu res, i en retirar la vista de la observació, per davant els ulls tot és un espurnejar de molestes pampallugues.

La lluna plena va bé per reflectir poemes, com tu fas. L'intermediari que trasmet la bellesa als altres. I amb tot, el filtre que uses té matisos, peronalitat. Potser és una lluna tres dies abans, també. Qui lo sà?