UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

divendres, 3 de juliol de 2009

Tam-tam

El costellam de l´esquelet del poema no pot suportar
aquest batec bantú, zulú del nostre cor.
La sang, a rierades, corre per les temples.
La paraula se´ns torna palmell fred de mà.
El vers arrampat al naixement de la bragueta.
Jo sóc un poema vaginal.
Tu ets una verga poètica.
Això és amor. El Sena ho sap.
No sé parlar.
No puc dir res.
Tinc la llengua paralitzada a la teva boca.
Sóc un animal ajaçat dins del jóc de la teva boca.
Sóc un animal assedegat de l´aigua de la teva boca.
Tot el món per una dolça construcció del Nosaltres en l´Un.
El món ho sap.
Això és l´amor.
Tam-tam antics a la selva de les venes.
L´esquelet del poema no pot suportar aquesta embranzida.
Defalleix sense ser ni no ser.
Ja no tinc veu.
Et tinc ben meu.
Tu i jo ho sabem. Això és l´amor.

MIQUEL ABELLÀ, Dolors

Heus aquí un poema que posa el cor, els sentits, per sobre de l'espiritualitat, metafòrica, del quedar-se amb els ossos i prescindir de la carn, en l'amor. El tam-tam primitiu dels salvatges corre en les venes, a la sang. Tot i que, paradoxalment, s'associa l'abstracció, els ossos, amb els primitius, és una veu poètica que no té por de la natura, com la tenen els primitius, generalment. O sigui que per un cantó defensa allò més salvatge i per l'altre no. La paraula esdevé massa freda, per descriure aquesta passió. El Sena, un riu, podria ser metàfora de la força de l'amor. L'esquelet del poema, les interpretacions, la lectura d'ell que en fem, també, no suporta tanta passió, defalleix sense dir ni permetre que s'escolti res més, el poema té vida pròpia, intraduïble en més paraules. Com a la cançó de Lili Marlene, "sabem que ens estimem", és un saber que no passa per la raó, que només el sap la veu poètica i el seu amant. A favor, en definitiva, de la saviesa, la lucidesa en l'amor, en darrer terme, que no pas la ceguesa.