UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimecres, 1 de juliol de 2009

Digues, pastor de ramats,
a la vora del camí,
el vent que passa, què et diu?

Que és vent i que passa,
que abans ja passava
i passarà després.
És això el que et diu?

-Moltes més coses que no això,
parla de moltes altres coses.
De memòries i enyorances,
de coses que mai no van ser.

-Mai no has sentit com passa el vent.
El vent només parla de vent.
Ço que dius és mentida,
i la mentida està dins tu.

PESSOA, Fernando, Poemes d’Alberto Caeiro

El pastor de ramats no ve a ser res més que el poeta: els ramats serien els poemes. Tenint en compte que se sap que el llibre que inclou aquest poema el va escriure d’una tirada, en un dia, aleshores gairebé era ell mateix com “la llum del Sol que no sap què fa,/ i per tant no s’erra, i és comuna i bona”. La tesi d’aquest poema, com de la major part del llibre, és que l’art, com el vent, no necessita d’intèrprets, almenys en últim terme. El vent passa, i ja està, no vol referir-se a res, ni ser un misteri. És un element objectiu, extern, mentre que les interpretacions són subjectives, en l’interior, per a la veu poètica, doncs, són mentida. Es posicionaria en contra del Romanticisme, que defensa el món interior, i a favor de la natura, dels sentits. Té una gran força, una gran claredat aquest llibre, he de reconèixer que és del millor que he llegit mai en poesia, del més rotundament ben escrit i original.