UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

Jo em donaria a qui em volgués

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés
d'aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.

Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me’n quedés
en el no meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,
per un de sol, pro que besés
i del besat em desbesés.

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés:
com una almoina que se'm fes.

22-23 d’octubre de 1940

PALAU i FABRE, Josep

La modèstia, la indulgència d’acceptar el qui s’ofereix, "que res de meu no me'n quedés" o sigui la negació d'un mateix, i alhora la pretensió que s'ofereixi de debò, l'altre: vet aquí l’ambivalència de les nostres vides. Realment, per omplir una vida no fan falta massa besos, només un de sol basta a vegades. Si hom no hi cau, en com es dóna a qui el vol, és bona senyal, “la meravella de la inconsciència infal.lible”, que deia Pla: vol dir que aplica el sentiment per sobre de la raó. És un clàssic bellíssim, aquest poema.

Tinc una segona interpretació, molt relacionada amb el reste de la seva obra. La seva obra, els seus poemes, són els que es donen al lector: "com si ho fes/ un jo de mi que m'ignorés", si el lector hi posa amor, el poema se li donarà. Així de senzill.