UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

Oda a Pep Guardiola

Salut, germà dels poltres
de peülla de tro!
Per tu,
la catifa de gespa
arranada
es torna un univers de
planetes que giren
al teu voltant.
Tu t’alces i renilles
i amb ulls punyents
escrutes
l’horitzó bramador.
Sacseges la crinera
del teu dorsal, l’espinada
s’arqueja, mous les cames
esveltes i fràgils
i amb els braços oberts
debanes la madeixa
invisible del joc.
Salut germà dels poltres
de peülla de tro!

Salut, fill de la gràcia
i del vent!Aranya cerebral
que controles els fils
elèctrics de la tarda.
Teixeixes les jugades,
del teixit en fas veles que
s’inflen
i en sostens l’entramat.
La gespa es fa mar blava
de somnis.
Llavors, mentre llisca la
quilla,tu vigiles de lluny i ets a
prop.
Arbre central, pal major
i, alhora,el dofí ensabonat
que segueix el vaixell per
les ones.
Salut, fill de la gràcia
i del vent!
Salut, constructor de
camins.
geòmetre carnal,
arquitectede torres de victòria!
Tu enderroques ruïnes
antigues,
traces els fonaments de
l’edifici nou.
Excaves amb els ulls
negres de voluntat
un feix de rases fèrtils
i, amb el compàs dels
braços,amides, i estableixes el
pilar poderós
d’on sorgiran els nervis de
la màgia.
I si el llapis d’un dit diu:
“aquí”,és aquí on la dansa
comença,
sota la volta esplèndida
que has bastit paral·lela
del cel.
Salut, constructor de
camins.geòmetre carnal,
arquitecte.

Salut, oh pagès radical!
Llaurador impenitent,
arada, espiga,
tany vigorós que t’has
alçat i granes,
feliç, quadribarrat, a les
tardes de glòria
Tu que cobres la glòria
que has donat al company
amb un petó a la galta!
Dius: “aquí”. I és aquí.
I entre els pèls de la cara
neix una rosa mascle.
I riuen entendrides
les mares catalanes.
Salut, fill etern,
adolescent perpetu de
carona bardada!

Salut, símbol del goig
mental
de les ciències exactes!
Salut, cadell suat,
soldat enjogassat
i subtil estrateg de les batalles!
Tu, l’heroi del present,
per més que els segles passin,
no passaràs amb ells.
Romandràs, quan tu i jo
siguem cendra,
vivent en la llegenda de la fama
i en aquesta corona
modesta que ara treno,
amb vers balbucejant,
per no entorpir l’esclat
meravellós
dels versos certs de les
teves passades.
Salut, símbol del goig mental
de les ciències exactes.

COMADIRA del llibre L’art de la fuga, Edicions 62 Empúries, Barcelona, 2002.


Ara que Josep Guardiola no toca gens de peus a terra, de l’èxit que té, és bo de recordar d’on ve, la “peülla de tro” que podria ser metàfora de les punxes de les bambes dels futbolistes, l’arrel de tot el que ha arribat a ser. El camp, el seu univers, els jugadors, els seus planetes. Arribats aquí és quan es pot començar a establir un paral.lelisme entre la poesia de Comadira i el futbol de Guardiola, la seva manera de jugar, “germà del tro”, perquè les jugades bones són com un llamp, i aquesta comparació també ho seria, un llamp. “L’horitzó bramador”, el públic, que no és prou a l’alçada del talent de Josep Guardiola, de la “madeixa invisible del joc”.

“Teixeixes les jugades,/ del teixit en fas veles que s’inflen/ i en sostens l’entramat”: la realitat, el text d’una poesia, el joc, és un teixit, o sigui allò material, i un entramat, allò espiritual, la idea, el que hi ha al darrere, el que fa aconseguir els gols. La “gespa es fa mar blava de somnis”, molt líric.

És un jugador central, i alhora secundari: ell propicia el gol, no el fa, juga al mig del camp, “geòmetre carnal”: uneix allò intel.lectual i físic. Vet aquí on es veu el paral.lelisme constant amb la poesia: “per no entorpir l’esclat/ meravellós/ dels versos curts de les teves passades”, i “per més que els versos passin, no passaràs amb ells”.

Aquesta poesia devia fer feliç Guardiola en el seu temps, ell que estima tant els poetes. No és estrany que algú així hagi arribat tan lluny.