UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dijous, 30 de juliol de 2009

Ha florit una dàlia
de color lila
de cara a la paret.
Haig de girar-la
si vull veure-la.
No crec que les flors tinguin
capricis estranys.
Ella deu saber
que per molt de cara que es posi
tu no la miraràs.

OLEART, Maria. Del llibre Enllà. Barcelona: , 1974)

"No miris l'encís de la bellesa... /Seu ben quiet quan els reis s'armen, /no tastis el vi que lluu a la copa... No tastis el vi que lluu a la copa, /i no parlis quan la gent escolta /No paris mai l'orella al cantaire... /De l'or daurat cuita a allunyar el dit; /i lliure el cor, i la mà i els ulls, /viu fàcilment i mor en pau" (E.M. Forster, Una habitació amb bona vista).

A vegades veure certes persones és com veure diners en un banc, que saps que no pots tocar. Al contrari d’un girasol, la dàlia d’aquest poema no es gira de cara a la veu poètica, com si sabés que no hi té pas res a fer. No se la mirarà, la veu poètica la flor, perquè potser la voldria collir. “Per una lògica economia existencial, deixo de banda quasi totes les coses que em donarien gust. No sóc un asceta, sobretot no sóc un místic, però m’agrada estar content de mi” (Blai Bonet).