L'ull en el cel
No tinc costa on aferrar-me aquesta tarda de dissabte
interminable en la programació esportiva
quan repeteixo el teu nom astorat davant el pastís
de núvols que torna blanca la mirada on és escrit.
L'altura és el mar on veig el teu cos,
el cel roig darrere l´home que neteja l'espigó
i no pensa en tu ni quan la brisa xoca contra la galta
acabada d'afaitar abans d´entrar al torn de nit.
Es mouen els gats pel passeig de la Mar Bella,
crits sords cap al cementiri dels sons,
cap a l'abocador de paraules dites i no dites,
cap al silenci immens de no tenir el teu silenci.
CASTILLO, David
L'ull en el cel, sembla que sigui ella, que ve a ser com el sol. La veu poètica repeteix apassionadament el seu nom davant els núvols que tapen la seva mirada metafòricament. Ella és a l'altura de la profunditat del mar també. De nit ja, els "crits sords" que fa, se'n van "cap a l'abocador de les paraules dites i no dites": tan importants les unes com les altres en una relació. Cap a la buidor, el "silenci immens" de no tenir el seu "silenci": paraules que parlen soles, fins i tot sense ser pronunciades, sense ser interpretades.
Fa 1 setmana
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada