UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dilluns, 27 de juliol de 2009

Fàustica

Per a Segismon Serrallonga

Poder llançar de tant en tant
Alguna ullada escadussera
A la pròpia posteritat
I mentre el món no s’extingeixi
Tenir-hi alguna cosa a dir

Quedar citat d’aquí a uns quants segles
Per a un sopar amb en Segimon
Serrallonga en un restaurant
Que ens permeti passar per alt
Certs progressos imprevisibles
I conservar pura la idea
De les coses que ja tenim
És a dir seguir compartint

Que no es perdés la saviesa
Que ell porta dins ni aquest afecte
Que em mou la mà per adreçar-m’hi
Ni la paraula que ens connecta
Ni la ironia que ens preserva

Formosa, Feliu Cap claredat no dorm, 2001

“L’art s’anticipa a la vida”, així és com ho diu Gabriel Janer Manila. Es tracta sobretot de “dir”, no “voler dir”, o simplement ser bonic o decoratiu. A la veu poètica li plauria de veure la perdurabilitat de la seva obra segles enllà.

El desig de la veu poètica és també de tornar a viure per retrobar personatges com Segismon Serrallonga (mort l’any següent d’aquest poema), i, enamorat al mateix temps del passat, “conservar pura la idea” més enllà dels segles. Però, “Seguir compartint” connota sociabilitat per la seva part, de la mateixa manera que un sopar amb Serrallonga ho faria. El voler reviure amb ell una estona, indicaria que aquest poeta l’ha omplert en el seu moment.

Sobretot “Que no es perdés la saviesa/ que ell porta dins ni aquest afecte/ que em mou la mà per adreçar-m’hi” : pren la mà per tota la seva escriptura, ell escriu sota la influència de la seva personalitat, de totes aquelles personalitats que admira, als quals s'adreça. Que no es perdés tampoc “Ni la paraula que ens connecta” (la poesia relaciona els dos poetes) -és així, relacionant, com m’he adonat que “Fàustica” ve del mite de Faust, el qual tindria relació amb aquest poema en el sentit que la veu poètica voldria vendre l’ànima al diable per aconseguir totes les coses que ha anat dient- “Ni la ironia que ens preserva”, el sentit de l’humor no hauria de desaparèixer, com el de la ironia de l’al.lusió a Faust, per exemple.