El rastre blau de les formigues (II) de Ponç Pons

Ara resultarà que el realisme és un plagi.

Brillantíssima frase-vers. Com que el realisme imita la realitat, seria el pecat d'un plagi.

¿On està escrit que en públic els poetes sempre haguem de ser brillants, amens, profunds, originals? ¿I el dret a la discreció, la normalitat, el silenci?

Aquest autor poques vegades és discret, fins i tot quan voldria passar desapercebut.

Més que un ofici, ser poeta és un desfici.

Qui ha entrat en el món de la poesia "ha accedit a un món al qual difícilment renunciarà", que diu Margarit.

Els mals poetes solen guanyar traduïts.

La traducció a vegades té alguna cosa de metafòrica, a través de la sinonímia, per això pot millorar un original.

M'he plantejat la pregunta que el psiquiatre Viktor Frankl feia als seus pacients: "Vostè per què no se suïcida?". I he pensat en la Literatura.

Literatura sempre amb majúscules, l'única raó per continuar vivint de certes persones.

Parlen de Shakespeare, però no llegeixen Shakespeare. M'imagín Romeu i Julieta separats i amb fills.

Si llegissin Shakespeare, Romeo i Julieta, veurien la diferència entre un amor real i un d'ideal.

No escriure mai amb la bilis. Sempre amb tinta i, a més, blava.

Costa de fer, això. És la ràbia que a vegades ens fa escriure agressivament. Això de la tinta blava és recurrent en aquest poeta.

Literàriament parlant, n'hi ha que aspiren a ser una estrella i n'hi ha que són una constel·lació.

Ponç Pons és una constel·lació.

Si és ver que vida i Literatura s'imiten, deu voler dir que no són el mateix.

No, no són el mateix, però ho voldrien.

La caverna de Plató va ser la primera sala de cine.

Brutal aquesta imatge. La projecció d'una pel·lícula com a l'equivalent de les ombres a la paret de la caverna de Plató. La pel·lícula també com la llum de fora de la caverna que ens enlluerna.

El rastre blau de les formigues (I)

Per Ponç Pons

L'austeritat com a símbol de llibertat. La bondat com a forma natural de vida.

Les dues consignes a seguir de qui comenta això, contra l'opulència, contra la malícia.


Hi ha llibres contingents. Necessari, el diccionari.

La literatura no és útil, l'únic imprescindible és la llengua amb què s'escriu.


També depèn del paper, però cada ploma té una música i fa una lletra diferent.

No hi ha cap poeta igual, ni en la forma ni en el contingut.


Intentar com Spinoza prescindir de riqueses, honors, plaers i vanitats. Polir, com si fossin lents, versos rotunds plens de vida, bellesa i veritat.

Sacrificar-ho tot per la poesia.


Les gallines no poden volar perquè tenen les ales massa curtes. Certs poetes també.

Tot i que aquests poemes que analitzem aquí són tan curts, cal molta intel·ligència per escriure'ls. N'hi ha que s'estenen més sense aconseguir volar.


Dormir sempre amb el bolígraf i el quadern vora el llit. Somiar un poema preciós i, en despertar, no poder recordar-lo.

A qui comenta això aquesta experiència li ha passat més d'un cop.


Davant un haiku de Basho, la poètica de Boileau és pura faramalla.

Tothom té el seu estil, nosaltres ens quedem amb el breu.


L'estil és moltes vegades una qüestió d'impotència.

L'estil com a metonímia de l'escriptura, és el producte del dolor i ràbia en la vida de no poder tenir l'amor.


En la nit de Sa Figuera Verda, m'il·lumín d'estels i espelmes. Viure és escriure'm amb l'alfabet dels sentits.

Viure és com escriure, però amb el llenguatge del cos.


Figurar, provocar, escandalitzar... és fàcil. El que és difícil és ser un gran artista.

Sense cridar l'atenció pots dir coses molt profundes.


Una mania. Escriure amb tinta negra em sembla convocar la mort. I la tristesa.

El títol del llibre on surt aquest poema en prosa ja indica la predilecció pel blau de la veu poètica. Normalment s'escriu amb tinta blava, una convenció que potser té a veure amb el que es diu aquí. Però sigui com sigui, la impremta imprimeix en negre.


Versos que són com trinxeres excavades en el camp de la realitat.

La poesia com a fugida d'estudi de la vida.


El gran art té efectes secundaris.

El gran art té efectes secundaris i danys col·laterals. Pot canviar la manera de pensar d'una persona.


Escriure amb el pensament, sense ploma, sense mans, i que quedi registrat en el quadern.

A vegades el poema neix sense ni posar-se a escriure'l, i no s'oblida pas.


Llegir amb els ulls tancats. Escriure a les fosques.

Llegir encara que sigui inintel·ligible; escriure sense saber què diràs.


L'alegria canta, la tristesa escriu.

La joia per la músca, l'estat d'ànim baix per la lletra de la cançó.


Llegeix amb la boca oberta. Escriu estrenyent les dents.

Llegeix admirant, absorvint; escriu amb contenció i concisió.


Les paraules ens miren.

La literatura interpreta sovint les imatges, la realitat, i ens interpel·la a nosaltres.

La gralla txeca

Saviesa de l'herència,
atzar del creixement,
cada plançó és l'esquema
de l'arbre que l'ha fet:
simple caricatura
d'un rotund rostre auster.
El fill té poc de gralla,
que és un altre el seu tremp:
sensible, feble, tímid,
només gralla al paper.

JULIÀ, Jordi dins Art K. 

Poema inspirat en Kafka, com tots els del poemari il·lustrat Art K. Kafka tenia un pare de "rotund rostre auster", ell en va heredar la saviesa però també va evolucionar com una caricatura "de l'arbre que l'ha fet". Aquest escriptor té poc d'instrument estrident, el de la gralla, "el seu tremp", la seva força, només es manifesta en l'obra escrita. Aquest "sensible, feble, tímid" n'és una gran descripció.

Nit sola

Eixiu, sigueu ardits,
el trasbals del cor us espera,
les venes us desitgen.
Un tall sec, pregon.
Dos cossos ja són la llum.

DORCA, Jordi dins I encara els versos

Caldria eixir a la superfície com ho fan les venes que s'aproximen a la pell. Hi ha un contrast entre el "tall sec, pregon" de la relació física consumada i la llum que els cossos fan per si sols, tan lírica. Per comentar aquest poema s'ha de ser "ardit", segurament tant com per escriure'l. Que "dos cossos ja són la llum" és la tesi del poema.

La Rosa Maria
volia fer un pou
i no li sortia,

un pou rodonet
amb crancs i petxines
i algun barretet.

XIRINACS, Olga Marina dins Óssa Major. Poesia completa (1977-2009)

Una nena provant de fer un pou amb la sorra, en un poema naïf. El "barretet" del final parlaria de la voluntat de la veu poètica que no sigui tot pou, crancs i petxines, sinó també una mica del que és més elevat, com una metàfora en un poema ben mesurat i rimat, com aquest. 

Caic en l’abisme,
el vertigen passat
al cor s’enquista.

TEULATS, Sílvia

Com en anglès "fall in love" és caure enamorat, la veu poètica cau en l'abisme de l'autèntica passió, del que és sublim. El "vertigen passat", l'emoció queda gravada al cor, i ja no en fuig. És com quan fas un primer poema, que ja no pots deixar de tornar a fer-ne més d'hora o més tard.

CRAZY JANE TALKS WITH THE BISHOP

de William Butler Yeats

I met the Bishop on the road
And much said he and I.
‘Those breasts are flat and fallen now,
Those veins must soon be dry;
Live in a heavenly mansion,
Not in some foul sty.’

‘Fair and foul are near of kin,
And fair needs foul,’ I cried.
‘My friends are gone, but that’s a truth
Nor grave nor bed denied,
Learned in bodily lowliness
And in the heart’s pride.

‘A woman can be proud and stiff
When on love intent;
But Love has pitched his mansion in
The place of excrement;
For nothing can be sole or whole
That has not been rent.’

JOANA LA BOJA PARLA AMB EL BISBE

(versió de Josep Porcar)

Em vaig topar el bisbe, de camí,
i molt, ell i jo, havíem de parlar.
‘Ara tens tous i caiguts aquests pits,
aviat les venes se t’assecaran,
malda per viure en un casal bonic
i no en una porquera repugnant’.

‘Emparentats, el fàstic i l’encant
van sempre de la mà’, li vaig cridar.
‘Marxaren els amics, però és veritat,
mai no em van negar el llit ni la tomba,
perquè de cos i cor ensinistrats
ells varen nedar i guardar la roba.

‘Una dona pot ser altiva i formal
quan en l’amor posa la seua fe;
però l’amor ha alçat el seu casal
en el lloc de l’excrement;
perquè res no pot ser íntegre i sa
si abans no ha patit cap crebantament’.

Dins el blog Salms, de Josep PORCAR

Per una dona casar-se és arribar a tenir un niu, una llar que no sigui "una porquera repugnant". Però "el fàstic i l'encant van sempre de la mà", el que és noble es fa amb el fang. Els amics que t'han deixat no et traeixen mai del tot. Quan una dona creu en el seu amor és perquè abans no l'ha sabut trobar, el contrast de la diferència amb un crebantament anterior l'hi ajuda. Genials els dos darrers versos, l'experiència serveix d'alguna cosa.

Quanta mirada dura l’amor que estimem sempre?
PORCAR, Josep dins Salms. Poeta i mussol, piulades al vol XIII

La veu poètica sembla que es refereix a la mirada del lector sobre el poema, l'única duració veritable d'un amor etern. La poesia és la sola cosa que fa perdurar l'amor. Encara que li caigui aigua a sobre i la tinta s'escampi.

Latència

Resiliència de Maria Josep Guinovart

És bo saber-ho.
El calvari significava lentitud,
mirada extensa, latència d'un crit
com la pluja,

sang vençuda
d'un Déu que ens vulnera.

DORCA, Jordi dins En la pols de l'aire

És bo d'enfrontar-se a la veritat. Perdre la felicitat representa no rendir, no centrar-se, amb el rerefons d'un llamp acompanyat de pluja, de llàgrimes. "sang vençuda", passió acabada des de fora, però que continua a través del déu de la creativitat, que ens toca profundament.

El rou s'hi posa.
Atrapat en bellesa,
surts a besar-la.

DORCA, Jordi



Només besar
la bellesa infinita
no se sent.

ROSANAS, Carme

[dins I encara els versos]

La meva millor amiga de petita era tan i tan maca que un dia li vaig fer un petó cast com el que surt a Peter Pan. Un infant, en principi, si té bellesa en té molta, i si és una noia encara més. El rou que s'associa amb el principi de la vida recau en el poema com si d'una planta es tractés. El qual es fa estimar, com l'autor del poema es fa estimar de retop.

Només amb besar la "bellesa infinita" d'un poema no n'hi ha prou. Has d'anar al cor del poema.

El color de la terra

D'una foto de sa lluna. Il·lustració de Carme Rosanas

Erma, la terra, 
i encara els bells colors. 
Força amagada, 
i suau, el seu traç. En el silenci, criden matolls 
esparsos, com instants ben nets, 
de solitud a l'ànima.

ROSANAS, Carme dins Col·lecció de moments

La terra després de l'estiu, de la plenitud, ara erma, agostada. Però tant o més bella, de manera continguda, de traç suau, no com a la primavera. Amb els "matolls esparsos" que criden com ho fa la poesia. Que parlen de la solitud a l'ànima, la invisible, la més difícil de constatar, la que fa més mal.

Haiku

ve la saliva al full blanc
petroli a la boca
la difícil escriptura

BARBERÀ, Elies dins Equilibrista

De tot el petroli que duem a la boca, negror en contrast amb el full en blanc, allò que hem de depurar per acostar-nos a la delicadesa de la poesia, la saliva, metonímia de la comunicació, és el que roman finalment en un poema.

Partença

La vida

és un carrer de sentit únic.

El passat

és el rastre intermitent

d'un estel en suspens. 

Creixem

-perquè és llei de vida- 

al llarg d'una odissea

amb sentit o sense. 

Avancem sense fre

davant la presència eterna

de la reminiscència absent. 

Tracem línies amb cendres

que corren davant del vent. 

Ens allunyem enmig d'una pluja

d'imatges agonitzants. 

ARCOS, Manel dins El vol del silenci

"Tots els matins del món són un camí sense retorn" deia Pascal Quignard. El passat és com un sol que ja només és una estrella. Vivim una odissea l'haguem cercat o no, a la recerca de l'Ítaca perduda. L'absència ens fa avançar, perquè encara se'ns fa més present el que hem perdut. Com "cendres que corren davant del vent", el passat que arrossega el vent de l'art.  Ens anem fent vells "enmig d'una pluja/ d'imatges agonitzants", les dels poemes que fem de la nostra vida, que, com ella, neixen morint. Tot el poema seria una al·legoria per parlar de com el passat, el punt de "partença", condiciona la nostra existència.

XII

No la que dónes, la flor que ets jo vull.
¿Per què negar-me allò que no et demano?
        Temps hi haurà de negar
        després que hagis donat.
Flor, sigues-me flor! Si et collís, avar,
la mà de la infausta esfinx, tu, perenne
        ombra, erraràs absurda,
        rere el que no donares.

PESSOA, Fernando, Odes de Ricardo Reis
Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja

Que bell quan un home li diu a una dona que no hi vol fer l'amor perquè s'hi vol casar. Quan no li demana el cos, perquè la vol tota ella. És lliure de deixar-lo un cop se li hagi donat. Una flor no pot mai ser res lleig. Si un monstre l'acaba collint, se'n penedirà de no haver acceptat aquell que l'estima. El que a moltes dones els agradaria sentir.

XIV

Ets el record d'un somni,
és a dir, potser no res.

Llavors, per què encara avui
és el teu nom un neguit que estimo?

Estimar un neguit m'ha estat la vida.

Amor prim per a volar sense repòs,
amor no compartit,
amor inútil en un redós de poeta,
amor per a ser llegit.

PARCERISA, Valentí dins Amor núvol, el seu darrer poemari

Un somni recordat, el d'un amor que és com si no hagués existit per aquesta mateixa paradoxa. Però el nom de l'altra persona, el que fa referència a la seva ànima, representa un cert patiment que el poeta tot i això estima, que ha omplert la seva vida com el primer amor de Vincent Van Gogh. Un amor tan poc material que li permet de volar com volen els xiprers com foc d'aquest pintor. Un amor "no compartit", no correspost. En el recer de l'obra, "un amor per a ser llegit", per transformar-se en poemes i arribar al lector. Aquell "excés de sentiment" del qual em parlava l'autor un dia, el que permet de dur a terme joies com aquest poema. Valentí Parcerisa sí que prova de reflectir la llum del sol amb la seva poesia.

Bellesa terrible

Esclat,
gebrada inútil,
tot desapareix.
Veig la bellesa
esmorteïda,
lluna a la flassada,
cove impossible.

El bagul sota la pols
de les golfes
mostra fragments
que pertanyen
a altres vides,
potser les nostres.
Ni recordem
que les vam viure.

MADUEÑO SENTÍS, David dins Desvetlla de mots és feina obscura


"A terrible beauty is born" diu en el poema Easter, 1916 W.B. Yeats. Es tracta d'una paradoxa, que amb l'execució d'uns insurrectes a Irlanda alhora vingués al món una mena de terriblle bellesa.

Aquest poema agafa la imatge d'aquest vers per parlar de com tots els esclats són alhora decadència, tard o d'hora. Hi ha un "cove impossible" per a la "lluna a la flassada", la impossibilitat d'haver la lluna en la nit de la poesia.

Posats a oblidar, no recordem ni la nostra pròpia vida. Però almenys sabem que hem conegut la bellesa, que també hem estat feliços, es podria dir que no és un poema tan pessimista com sembla.

XIX

El vell grec
(quin, us preguntareu,
què no eren pas tots vells?
No.)
Penso en Sòfocles
ja vell
que en una tarda d’estiu,
a resguard de la pluja i el vent
en un pòrtic a una columna recolzat,
esbafat de pensar
es mira la mà.
I alena pacientment
mentres les grosses gotes
s’enfonsen en el fang del camí
i l’aigua rossega les fulles del xops
que a batzacs entren i surten dels solcs.

Què diu la calavera?
No res, es el vent que la travessa.
Tanco la finestra i torno al llibre
on un aiguabarreig de passions
ha vessat una taca fosca i persistent.
Sang, sang, sang.
Un esperit es presenta i em diu: mou-te, roc.
Però sé que és la meva imaginació
i l’esvaeixo amb un cop de mà.
Jo, rabejat en el desig,
no tinc força per esmenar-me’n.
Ni vull.
Aquesta vida tràgica capgirada en comèdia com un mitjò
O és ben bé a l’inrevés?
Al final del cercle hi ha Samarkanda
i abans que te n’adonis i vulguis tombar
ja tens un peu al forat.

Tot plegat ens ha d’ensenyar alguna cosa
però la ment i el món
són com l’aigua i l’acer
i el cor fa temps que va callar.

ROCBRU dins calordeforn

No tan sols són savis els vells. Sòfocles mirant-se la mà, deixa la reflexió i passa a l'acció, mentre continua la vida feta de batzacs que "entren i surten dels solcs". 

La calavera, el que és fet d'os, abstracte, situat en el cap, no parla mai directament, com la poesia, sinó que "és el vent que la travessa", el sentit d'un poema. La veu poètica es retreu i torna a un llibre, però la vida el segueix en la taca de sang simbòlica que hi troba.

La vida "tràgica capgirada en comèdia com un mitjó", és la mateixa que desemboca en Samarkanda, l'inici de tot, tant com en tenir un peu al forat. O sigui, inicis i finals estretament lligats.

Aquest poema "ens ha  d'ensenyar alguna cosa", però la ment i el món", l'intel·lecte i la vida, "són com l'aigua i l'acer", no tenen res a veure, "i el cor fa temps que va callar". L'art és mut, com hem dit, abstracte, metafòric, com ha passat bàsicament al segle XX. Malgrat tot, alguna cosa en queda, d'un bon poema com aquest, sobretot aquest final.

L'aire nostre
si n'és d'espès...
Això és
la contaminació:
l'aire,
allò que era el més subtil,
pren pes.

PARCERISA, Valentí A contrallum

L'aire contaminat que descriu aquest poema seria com l'espai que ocupa la prosa al costat d'aquell que ocupen els versos. La poesia és la forma de literatura més subtil, la que pren menys cos. La més elevada, la més musical, la millor.

Plou

Plou, l'aire esdevé fresc,
i, molles, comencen a lluir les fulles.
A voltes, com la pluja, ve el record,
i llavors hi ha coses que reviuen
i prenen lloc al present més cert.
Les fulles lluents d'un arbre que ja hi era.

PARCERISA, Valenti A contrallum

La pluja, com la nit, sol ser el territori de la poesia, per la seva excepcionalitat de vers que no ocupa mai tota la pàgina, i perquè és, com la nit, el contrari de les convencions del dia. La pluja, com el poema, fa veure-hi més nítidament la vegetació, la vida. I és feta de records, que en aquest poema es fan presents de cop i volta, des de l'inconscient on romanien. Un poema al·legòric que és rodó.

Paraules

Hi ha paraules que fan pessigolles
quan es xiuxiuegen.
Hi ha paraules lleugeres, que volen.
Bombolles de lletres.
Altres són molt dolces, com de xocolata
fonent-se a la llengua.
En trobem d'estranyes,
perquè són vingudes d'alguna altra terra.
Se'n diuen de foc, que encenen passions:
Paraules que cremen...

N'hi ha de presumides, i de llamineres,
n'hi ha de saberudes. També de dolentes...
Si n'hi ha de paraules!
Per amar i ofendre.
Paraules que abracen o que bufetegen.
Paraules per tot...
Però hi ha silencis que t'ho diuen tot
sense dir cap lletra.
Sense dir cap mot t'aturen el pols
i la sang et gelen.

BOSCH I MORERA, Glòria

Les paraules per a un poeta ho són tot. Per a una persona romàntica també. Amb les paraules es pot salvar algú o fer més mal que matant. Aquest poema, amb el metallenguatge de parlar d'ell mateix, reflexiona sobre el poder de les paraules, per acabar dient que, com quan t'ignoren, quan et poden fer més mal és amb un silenci. És un poema rodó, que et gela les mans en el darrer vers, com ho fa el silenci que envolta un poema a vegades.

Créixer, vol créixer,
la solitud en calma.
Plens de vida,
som el núvol, els llavis,
les mans del vent alçant-se.

DORCA, Jordi dins Col·lecció de moments

La solitud del poema vol créixer, que la concisió sigui més important. Els versos, sempre plens de vida en el fons, són el més elevat en aquesta terrenalitat, com els núvols, i són llegits pels llavis, en una metonímia. Les "mans del vent alçant-se", l'art que tendeix sempre cap amunt. Som tot això els que fem poesia.

Talls de ganivet

Des d'on escric, el mar vigila, 
hi ha talls de ganivet que porten les onades. 
Quan hi descanso els ulls no sóc enlloc, 
ni dins del mar ni fora, ni les mans no em sento; 
ni desig ni evasió, només un son lleuger 
pautat de tecles sincopades. 
Marxo de mi però no veig on sóc.

XIRINACS, Olga La taronja a terra

Escriptura i mar són estretament relacionats, perquè allò escrit, quan és poesia, té la força de les onades. Els "talls de ganivet" serien els de la línia de l'horitzó, que la veu poètica persegueix de manera simbòlica. Quan reposa en l'escriptura, no és enlloc, ni en el mar, el contingut, ni fora, en la forma, només s'eleva en "un son lleuger/ pautat de tecles sincopades", les idees i els sentits. "Marxo de mi però no veig on sóc", transcendeix, però no sap cap a on.

Col·leccionava camins que es perdien entre muntanyes.

Quan els veia els enregistrava a la ment.

Imaginava que algun dia caminaria per ells

i que a l'altre costat d'on es perdia la visió

trobaria allò que no trobava dins seu.

GUEROLA GIL, Jordi dins Amagatalls

La veu poètica "col·leccionava camins que es perdien entre muntanyes", vides dins la literatura segurament, referents en la existència. En prenia exemple, dels protagonistes. Imaginava viure "per ells", com ells. I que al darrere de les obres, que tant mostren com amaguen, trobaria el sentit que no trobava dins de la pròpia vida del poeta. En uns amagatalls literaris com els del títol del poemari.

Si vols fer net
procura que els records no bleixin.
Cap ombra arrossegada,
cap clariana fugaç de cap antic somriure,
absències/presències callades,
immòbils
en paratges immòbils.

CABOT, Pilar dins Els rossinyols insomnes 

Per què tirar la tovallola? Per què fer net? Que els records bleixin, que l'"antic somriure" torni en una "clariana fugaç". Una altra cosa és si es vol fer net tan sí com no, quan el passat no ha valgut la pena. No és el cas de qui comenta aquest poema, per molt immòbils que siguin els paratges que la vida ha deixat..

Alerta!
No llencis el teu crit a la buidor.
La timba que ressona
amaga en el seu si aigües amargues
on altres crits han apagat la flama.
Si mires bé, són fondes veus que es planyen.
Si penses prou, comprens i t'esborrones.

Respira fort!
L'aire és de tots! Respira'l!
i prepara la corda i la passera,
i exercita el teu braç.
Si mai ve l'hora
que et demanin ajut des de la timba,
que no et trobin distret, dispers, inútil,
jugant tranquil·lament amb el teu eco.

RASPALL, Joana dins Ales i camins

Tot el poema seria una crida a no malgastar el temps, a fer el que ens omple a la vida. La timba, el precipici, és plena de vides malaguanyades. Tots tenim dret a la felicitat, "L'aire és de tots!". Alhora, cal ser sol·lícit amb els que s'han estimbat, estendre arcs d'ajuda a més de cavalcar. Equitare, arcum tendere, veritatem dicere.

Als flocs de versos, et llegeixo.
I ho faig des del clos recinte
on les flors més amargues
ara brosten com fenassa.

Dolors vells, dolors fressats
per petjades d'oblit;
i dolors nostres, tan punyents,
que en silenci maldaven.

Però als murs que avui m'encerclen,
el dret d'eixir-ne proclamo,
quan beso, pam a pam,
els instants de llum, els breus reflexos
que el glaç de nit no gosa rompre.

Tastar, tastar la vida.
Tastar-la sempre,
hereus de l'alba.

DORCA, Jordi [poema per a la presentació de Fils de vidre, de  Marta Sempere Compte]

La veu poètica, que pateix, troba alleugeriment, segurament, en llegir els poemes de l'altra persona. "Dolors vells" que reviuen en aquest moment de la vida, encara que silenciats. Però entre "el glaç de nit", els murs que encerclen la veu poètica, encara pot besar moments d'empatia. "Tastar la vida", cal saber bolcar-se en l'experiència, malgrat tot. "Hereus de l'alba", una imatge final excel·lent. El passat en relació directa amb el futur, que preconitza. Heredem, amb el passat, l'esperança en un esdevenir millor. O som hereus, en una altra lectura, del que hem trobat a l'alba de la nostra vida.

Vull estirar
de les butxaques dels pantalons
els fils de vidre
per trencar històries que foraden folres.
Trencadís necessari
de pretèrits antics
que ja no em calen.

SEMPERE COMPTE, Marta (Fanal blau) dins Fils de vidre

Quan has estimat, i aquest amor reviu en l'inconscient, arriba un moment que un nou amor trenca amb aquest passat, que ja no cal. Els fils de vidre són l'abstracció que perdura i fa mal dins l'empatia de la roba de les butxaques. Abstracció, històries com fils que la veu poètica vol trencar com si d'un vidre es tractés. Un contrast, el dels "fils de vidre", molt suggerent.

Sang vençuda

[Dins En la pols de l'aire]

Epíleg

Fossin de cendra
els vells camins. Ulls closos,
quan torni l'alba.

Jordi DORCA

Trencar amb el passat, en aquest epíleg, i no voler saber res del futur, de manera racional. Que l'alba sigui en l'inconscient, l'única alba que val la pena.


DPJ

Plorar no et costa.
Cel i astres t'ho demanen.
Vindrà la pluja.

Jordi DORCA

Com es diu popularment, hi ha coses que clamen al cel, per les quals és lògic de plorar. La pluja exterior acabarà arribant, en una metonímia.


Indòcils

Mirem enlaire,
som animals indòcils.
La gàbia és buida.

Jordi DORCA

Si mirem amunt, com a persones que som, amb les extremitats de davant desocupades, que deia Ciceró, podem veure el cel. Som indòcils, som lliures, la gàbia no pot retenir el nostre esperit.

A TARRAGONA

OBRO ELS ULLS SOBRE EL MAR I ET VEIG TAN CLARA
QUE ET FLOREIXEN ONADES A LA PELL.
LES GAVINES, LA LLUNA ET FAN L'ESCATA,
VENS PENSAMENTS DE FUM I ANELLS DE PLATA.
QUI HA NASCUT ALS TEUS BRAÇOS NO T'OBLIDA:
DEL TEU CAMI DE PEDRA EN TREU LA VIDA
I CULL, EN EL SILENCI, EL TEMPS MÉS BELL.

1979

Gravat en un monòlit a la Punta del Miracle de Tarragona

XIRINACS, Olga dins Óssa Major

Tot el poema sembla que parli de Tarragona talment d'una cosa tan bella com un poema, la ciutat seria un símbol. La veu poètica associa la força del mar, metonímia de Tarragona per trobar-se al seu costat, amb les onades com escates, amb les gavines i la claredat de l'horitzó. Però amb el fum de les fàbriques també, "pensaments de fum", que ven, com els "anells de plata", els de la seva riquesa. "Qui ha nascut als teus braços", com  qui neix a través de la poesia, "no t'oblida". Entre la pedra de l'escriptura i el silenci que l'envolta. Un metapoema, que parlaria d'ell mateix, com tot el que mereix de constar gravat en un  monòlit.

Tanka per a Corelli

Del verd frissosa, 

de Corelli, la nota 

extrema, altiva,

cap a ponent dreçant-se, 

gran remor que venia. 

DORCA, Jordi

Anhelant el verd de la primavera, com a músic que amaga el poeta, la nota, que és un instant, la més elevada, com a símbol de la màxima exigència, s'eleva en la posta de sol de la vida. Amb la gran remor del passat.

En l'alta proa, 

records de nit invoques. 

Llunyanes ribes, 

dolça i grisa partença, 

veus de pluja portaven.  

DORCA, Jordi

Com Ulisses a la mar. Invoca, vol que tornin, els "records de nit", els de l'inconscient que porta la poesia, com també "les veus de pluja", pluja associada a la poesia també, pel que té d'excepcional. La "dolça i grisa partença", o sigui, no abstracta, no dolorosa, sinó feta amb empatia, amb ganes de ser feliç. "En l'alta proa", anant endavant en la seva aventura personal.

Algun dia...

A cada nou vers

desenfarfega el poeta

les xarxes del pensament

amb la paciència

que li regala la il·lusió del retorn.

S'estima tant la immensitat!

A cada nou poema

desendreça el poeta

els mots del sentiment.

Intueix que la felicitat

només es presenta al límit del caos,

dins l'espontaneïtat més irracional,

i lluita per retrobar-la.

Necessita tant estimar!

A cada nova paraula

mor un xic el poeta

per entendre més la vida.

Algun dia,

tant s'hi val si viu o no,

qualcú li entendrà

i en aquell moment precís

serà renaixença per un instant...

ABELLANEDA i FERNÁNDEZ, Joan

dins A l'altre costat del mirall (poemes per sobreviure)

La immensitat d'un vers és veritat que s'estima, perquè amb ell retorna el passat. Amb el poema, la poesia que conté, se li permet al poeta de reviure el sentiment, de continuar estimant. Entenent un poema, fas reviure el poeta, encara que ja sigui mort. Vibrant amb ell també, afegiríem. 

Tot el que envolta, tot el que toca la poesia és embellit per ella, perquè aquest gènere és la més sublim de les arts.

Tan sols la paraula nua

Tan sols la paraula nua
la teva, mai la d’un altre,
la que reflecteix una vida
dins d’una solitud
curulla de promeses,
on tot és possible.

S’esvaneixen els dubtes
la foscor claror es torna
i els sols variants i múltiples
cauen damunt cada mot,
el cobreixen i donen força.

Enllà d’aquest ser-hi
tan precís que
s’allarga en el contingut
de cada paraula clara.

Com ho és la poesia

Montserrat Abelló
21 de març Dia Mundial de la Poesia

"Escric per entendre", deia Vicenç Villatoro. "Tan sols la paraula nua", concisa com la de la poesia, on menys és més, és la que permet de contenir el passat en la solitud actual, on és possible que l'amor perduri, per això "tot és possible" en ella.

Els versos ho il·luminen tot, com "sols variants i múltiples", atribueixen vida i força als mots.

En definitiva, la paraula clara i precisa és alhora la que amaga el contingut del poema, en una mena de contradicció.

nan no ki no / hana to wa shirazu / nioi kana

[ Bashô Matsuo]

aunque no sé
de qué árbol florido,
¡ah, qué fragancia!

[traducció de José María Bermejo]

tot i que llega
d'on és l'arbre florit,
¡ah, quina olor!

[traducció d'Helena Bonals]

desconec quin
és l'origen dels versos,
¡però que inspirats!

[la meva lectura]

Han tornat els moments d'estima punyent.

De paraules fàcils i somriures gràcils.

De moviments estudiats.

Ara mires tot amb ulls de nen

i canvies els noms a les coses

per adjectius impossibles.

Cada segon és un any.

Cada instant esdevé mític.

Barrant el pas a la tristor.

GUEROLA GIL, Jordi dins Amagatalls

Amb els versos torna l'"estima punyent", reviu l'amor. Amb una forma aparentment intrascendent, i pensada alhora, el poeta ho mira tot com en la infantesa, transformant el record en "adjectius impossibles", en construccions sintàctiques agosarades. Cada segon del poema és proporcional a un any de vida, cada instant pot ser llegit de moltes maneres, com un mite. Aquest poema prova d'alleugerir la tristor, la melangia del record del passat, tot i que aquesta és intrínseca en la poesia. 

Miralls

Allà on només els moviments són present,

on les mirades blanques es troben

atemorint-se i es posen a lloc.....

Allà voldria anar jo.

Allà on no existeix el revers;

on l'espai, finit, es fa comprensible,

on només el mag pot entrar.

Allà on hi ha l'essència...

Allà voldria anar jo,

a l'altre costat del mirall.

ABELLANEDA i FERNÁNDEZ, Joan

dins A l'altre costat del mirall (poemes per sobreviure)

Allà on només és present, estàtic, el que no es manté precisament immòbil, on les mirades innocents tenen vergonya, allà és on el poeta s'identifica. Allà on no hi ha cap costat fosc, on es pot abastar tot amb la intel·ligència, on només accedeix la màgia, la poesia; poesia que és el que hi ha a l'altre costat del mirall, del poema. En definitiva, la veu poètica voldria que la vida fos com els versos.

Poeta i mussol, piulades al vol VIII

La senda que de la muntanya porta al riu

esvaneix la que del riu porta a la muntanya.

Caldrà seguir el riu o no perdre de vista la muntanya.

L'aigua no corre mai cap amunt. Als que sempre van a contracorrent els cal no oblidar que una pujada no és com una baixada, i que no s'ha de seguir el ramat sempre. Si no es perden de vista els ideals potser s'aconseguiran.

 Veig un túnel al final de la llum.

Totes les fites de la vida desemboquen en la decadència i mort finals. Raó de més per lluitar per la glòria.

  

Hi ha mirades com miralls
que ressonen com campanes.

Els ulls són mirall de l'interior d'una persona, que ressona en la seva testa, la seva part més elevada, com en la torre d'un campanar.

S’allunya si m’hi acoste.
Si m’allunye s’hi acosta.
I si travesse el mirall
quede travessat pel mirall.
Infinita, la imatge llambreja
a dins.

Si desitges algú, ets rebutjat. Si el rebutges et desitja. És així la naturalesa. Alhora, si trascendeixes, ets trascendit, el seduït és seductor, duen.

No fabriqueu la clau
abans que la porta.
Potser no cal porta.

No cal pre-ocupar-se, a la vida, cal ser feliç i despreocupat sempre.

  

La puresa no és en la innocència
sinó en l’enteresa que encara guardem.

[ Solament seràs estimat on se't vegi dèbil
sense que això provoqui la força >; Theodor W. Adorno ]

Només és digne de l'amor qui no creu ser-ho, deia Oscar Wilde.
Pots haver perdut la virginitat, i ser una gran persona encara. 

PORCAR, Josep, dins Poeta i mussol, piulades al vol VIII

Poema amb data (LXVI) 16.01.1991 A sumer

Haver escrit bellesa, goig,

bellesa i goig: sentit.

Haver escrit, amb cura,

aquesta breu paraula: dignitat.

Haver escrit això.

I encara més, pensar-hi,

com si fóra, de sobte, una primera volta.

Com diuen que vol dir el mot revelació.

Haver escrit, pensat, cregut, sentit.

Després poder dormir, mirar els noticiaris

i beure una cervesa, parlar amb els amics

del regiment del món, de les actualitats.

SÒRIA, Enric Compàs d'espera dins El cau de Calpurni

En comptes de "primum manducare, deinde philosophari", la veu poètica posa per davant fer poemes per poder viure, i escriure "bellesa i goig: sentit", tot el que proporciona la poesia, més la dignitat que proporciona la revelació de l'obra en l'inconscient, així com el pensar, fer voltes en aquesta primera idea. Només aleshores el poeta pot baixar de la torre de vori i prendre contacte amb el món real.

Vares venir fins on jo dormia
i em vas despertar,
i em vas convidar a tenir set,
una gran set per a la qual
et vas fer copa on jo la pogués beure.

VINYOLI, Joan Llibre d'Amic 

Segurament que la veu poètica ha tingut alguna experiència d'èxit a la vida, que voldria fer immutable amb la poesia. Poesia que se sol nodrir d'ella mateixa, però en primer lloc es nodreix de l'amor, com l'amor es nodreix de la poesia, o de la música, que deia el duc d'Orsino a Nit de reis de Shakespeare. La poesia és l'origen i el destí de la set del poeta, que com més se'n té més se'n vol.

Cromlec

I encara els versos
s'hi arrelaven en dir-los. 
Des de les vores,
cap al centre tibaven, 
terra fèrtil al cromlec. 

Jordi DORCA


Aterro al cromlec
entre desig i pedra. 
Encara els versos, 
mentre que sobrevolo
mots que sacsegen l'aire. 

Carme ROSANAS 

Dins el bloc I encara els versos de Jordi Dorca

En el poema del Jordi, els versos en forma de cromlec encara arribarien més al cor en ser dits, tot i que la veu és un element molt fràgil al costat de les pedres que que serien una imatge dels versos perdurables. Arriben més al cor alhora, en una imatge rodona, en anar de les vores cap al centre del cromlec.

El poema de la Carme emfatitza, per la seva banda, el contrast present moltes vegades entre "desig i pedra", entre el sentiment i la petrificació d'aquest sentiment. "Encara els versos", perquè els versos perduren quan tot ha acabat, a contracorrent. "Mots que sacsegen l'aire" és un vers molt brillant que parlaria de com la passió creadora remou el que és immaterial, en el lector.