UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimarts, 9 de setembre de 2014

XIX

El vell grec
(quin, us preguntareu,
què no eren pas tots vells?
No.)
Penso en Sòfocles
ja vell
que en una tarda d’estiu,
a resguard de la pluja i el vent
en un pòrtic a una columna recolzat,
esbafat de pensar
es mira la mà.
I alena pacientment
mentres les grosses gotes
s’enfonsen en el fang del camí
i l’aigua rossega les fulles del xops
que a batzacs entren i surten dels solcs.

Què diu la calavera?
No res, es el vent que la travessa.
Tanco la finestra i torno al llibre
on un aiguabarreig de passions
ha vessat una taca fosca i persistent.
Sang, sang, sang.
Un esperit es presenta i em diu: mou-te, roc.
Però sé que és la meva imaginació
i l’esvaeixo amb un cop de mà.
Jo, rabejat en el desig,
no tinc força per esmenar-me’n.
Ni vull.
Aquesta vida tràgica capgirada en comèdia com un mitjò
O és ben bé a l’inrevés?
Al final del cercle hi ha Samarkanda
i abans que te n’adonis i vulguis tombar
ja tens un peu al forat.

Tot plegat ens ha d’ensenyar alguna cosa
però la ment i el món
són com l’aigua i l’acer
i el cor fa temps que va callar.

ROCBRU dins calordeforn


No tan sols són savis els vells. Sòfocles mirant-se la mà, deixa la reflexió i passa a l'acció, mentre continua la vida feta de batzacs que "entren i surten dels solcs". 

La calavera, el que és fet d'os, abstracte, situat en el cap, no parla mai directament, com la poesia, sinó que "és el vent que la travessa", el sentit d'un poema. La veu poètica es retreu i torna a un llibre, però la vida el segueix en la taca de sang simbòlica que hi troba.

La vida "tràgica capgirada en comèdia com un mitjó", és la mateixa que desemboca en Samarkanda, l'inici de tot, tant com en tenir un peu al forat. O sigui, inicis i finals estretament lligats.

Aquest poema "ens ha  d'ensenyar alguna cosa", però la ment i el món", l'intel·lecte i la vida, "són com l'aigua i l'acer", no tenen res a veure, "i el cor fa temps que va callar". L'art és mut, com hem dit, abstracte, metafòric, com ha passat bàsicament al segle XX. Malgrat tot, alguna cosa en queda, d'un bon poema com aquest, sobretot aquest final.