Plou, l'aire esdevé fresc,
i, molles, comencen a lluir les fulles.
A voltes, com la pluja, ve el record,
i llavors hi ha coses que reviuen
i prenen lloc al present més cert.
Les fulles lluents d'un arbre que ja hi era.
PARCERISA, Valenti A contrallum
La pluja, com la nit, sol ser el territori de la poesia, per la seva excepcionalitat de vers que no ocupa mai tota la pàgina, i perquè és, com la nit, el contrari de les convencions del dia. La pluja, com el poema, fa veure-hi més nítidament la vegetació, la vida. I és feta de records, que en aquest poema es fan presents de cop i volta, des de l'inconscient on romanien. Un poema al·legòric que és rodó.
Fa 4 dies
Entrades
4 comentaris:
Gràcies al poema veiem la pluja d'una altra manera.
Loreto,
sí, és la gràcia de la poesia.
Hi ha moments en la vida que nesesiten gaudir les sensacions singulars per recordar que som vius.
Una abraçada
Josep,
m'agrada molt això que dius. Aquest poema n'és un bon exemple.
Publica un comentari a l'entrada