 |
| D'una foto de sa lluna. Il·lustració de Carme Rosanas |
Erma, la terra,
i encara els bells colors.
Força amagada,
i suau, el seu traç. En el silenci, criden matolls
esparsos, com instants ben nets,
de solitud a l'ànima.
ROSANAS, Carme dins Col·lecció de moments
La terra després de l'estiu, de la plenitud, ara erma, agostada. Però tant o més bella, de manera continguda, de traç suau, no com a la primavera. Amb els "matolls esparsos" que criden com ho fa la poesia. Que parlen de la solitud a l'ànima, la invisible, la més difícil de constatar, la que fa més mal.
Entrades
6 comentaris:
Helena, bon complement (o continuació) del poema de la Rosanas.
Cadascú el pot intuir a la seva manera, i la teva, sempre és orientativa.
Xavier,
m'agrada que em llegeixis aquí!
Moltíssimes gràcies, Helena, per portar el meu poema fins aquí.
La teva lectura i la teva interpretació sempre enriqueix tots els poemes i m'agrada molt aquesta que fas d'aquest poema.
Una abraçada
Carme,
només he fet cas del Jordi!
Bonic,bonic.
Sintaxi valenta.
Tot.
M'agrada que parlis de sintaxi, Jordi.
Publica un comentari a l'entrada