El meu cos és un pou
de paraules
que malden per eixir-ne.
ABELLÓ, Montserrat, dins «Cada dia escolto neguits...» (El blat del temps, 1986).
Minimàlia
Es compara sovint la creació poètica, artística, amb un part. Un poeta o una poetessa també es poden comparar amb el mateix poema, que, com el seu cos, empresona les paraules esperant que algú les ajudi a sortir a la superfície, les entengui. També es podria relacionar amb el mar, aquest pou. La veritat és que són uns versos, aquests, que parlen sols, sense la meva intervenció.
Fa 1 setmana
Entrades
3 comentaris:
Una comparació que no podria ser més encertada. Les paraules creixen i maduren dins nostre i quan és el moment veuen la llum.
No se m'hauria acudit la relació amb el part, coses del gènere. Però és evident que s'hi escau.
Barcelona i Joan: jo mai he parit, no sé si es pot comparar, però m'ho imagino. Són coses doloroses i gratificants alhora.
Publica un comentari a l'entrada