UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimecres, 9 de setembre del 2009

Terra de mar.
Ja no hi ha ni horitzó.
Sent plorar les gavines.

PONS, Ponç dins “Pedres cremades”

Quan el mar inabastable es torna terra, es perd l’horitzó, la llibertat. Les gavines fins i tot ploren. Encara que l’horitzó és allò que mai s’aconsegueix, com la perfecció, és bo de no perdre’l de vista, de comptar-hi. Per allò dels matisos.

4 comentaris:

Joana ha dit...

Perdre de vista l'horitzo suposa no sols la falta de llibertat, suposa a més no saber on estàs. Aquest sentiment s'acompanya de la consequent sensació de buidor i tristesa que transmet el plot de les gavines.
Una altra vegada trobem condensades en pocs versos.
Una meravella!

Joana ha dit...

Vull dir horitzó.

Joana ha dit...

I plor(no pare de córrer i passa el que passa)
B7s

Helena Bonals ha dit...

Un luxe, els teus comentaris! Sí que diu molt en poques paraules, el poema.